Misc 11/05/2013

Carta a Francesc Homs: 'No ens aplaudiran'

i
Albert Om
2 min

Com ens agrada fer-nos els sorpresos i els ofesos amb cada decisió dels poders de l'Estat contrària al dret a decidir. Sobta que hàgim iniciat un procés rupturista i que, a sobre, busquem que ens entenguin i ens estimin. No marxarem aplaudits, això traiem-nos-ho del cap.

Li escric aquesta carta a vostè perquè com a portaveu del Govern és qui marca la política comunicativa, però me la podria escriure a mi o a qualsevol persona que cregui en aquest procés d'emancipació i que aquesta setmana, entre el Tribunal Constitucional, el LAPAO, Telemadrid, Wert i Margallo, deu haver estat enfeinada creant avatars combatius al Facebook, hashtags irònico-resistents a Twitter o trending topics diversos. No anem sobrats d'energies i penso que no té cap sentit gastar-les en la magnificació del nostre paper de víctimes.

És mentida que això creï nous independentistes. El que genera noves adhesions és la il·lusió i no el retorn a la queixa. Però noi, a vegades sembla que ens reconeguem més en la resposta que en la proposta. L'època d'acumular greuges semblava que ja havia passat. Que havíem arribat a aquestes alçades de partit prou carregats de raons. Instal·lar-nos en el paper de víctimes incompreses i ressentides l'únic que genera és dependència. No independència. Si un dia hem de volar sols, necessitem des d'ara mateix una certa emancipació moral.

A més, no sé què esperàvem. Entendria que busquéssim la complicitat de les institucions espanyoles si haguéssim triat quedar-nos. Però des del moment que el president de la Generalitat va anunciar -empès per la força del carrer- que el seu objectiu era l'estat propi, ja no hi ha marxa enrere. O ens n'anem o busquem amor i comprensió, però les dues coses al mateix temps ens poden conduir a la bogeria, que segons Einstein és fer el mateix un cop rere l'altre i esperar-ne un resultat diferent.

Prendre la iniciativa és acceptar la responsabilitat que la pilota ara és a la nostra teulada. Voler marxar implicarà, tard o d'hora, un trencament, un cop de porta que no serà aplaudit sinó combatut. No hem d'aspirar que ens reconeguin que tenim la raó ni que ens donin les gràcies. Hem d'assegurar-nos que tenim la força necessària per sortir d'aquest terreny pantanós, on sempre ens hem mogut amb tanta comoditat. Quan la pilota era a la teulada dels altres i nosaltres vivíem en la queixa.

La seva pròpia feina de portaveu també està en procés de canvi. Passarà de ser el portaveu de les coses que no ens agraden del govern espanyol a ser la persona que defensi les decisions pròpies, sense tenir a prop cap altre culpable que nosaltres mateixos.

stats