29/06/2013

Carta a Jordi Vendrell: "Olé, Vendrell!"

2 min

Estimat Vendrell, la Catalunya Ràdio que vaig descobrir gràcies a la teva veu ha fet 30 anys. En Barnils i tu vau morir el 2001 i vau deixar en Monzó com a supervivent únic d'aquella Mercantil Radiofònica, que em va donar l'empenta definitiva per estudiar periodisme.

T'has d'imaginar, Jordi, l'habitació d'un nano de 17 anys que viu a Taradell a casa els pares, que estudia COU a Vic, que es vol matricular a periodisme i que, quan se'n va a dormir, al transistor de la tauleta, escolta el primer magazín de nit de Catalunya Ràdio, la primera criatura de la Mercantil Radiofònica: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico . Un nom que li fa molta gràcia però que tardarà dies a entendre'n el sentit i a aprendre-se'l de memòria.

Escoltar-vos a vosaltres, pocs mesos abans d'entrar a la universitat, era la certesa que ens ho passaríem bé en l'ofici que havíem triat. El que fèieu tu, en Monzó i en Barnils no semblava una feina. Posàveu la música que us agradava, dèieu les primeres parides que us venien al cap, conversàveu (fer tèorica, en dèieu) amb gent interessant, a qui preguntàveu el que us donava la gana, i us miràveu el món com si allò no acabés d'anar ben bé amb vosaltres. Arribava un moment de la nit que m'entrava la son a mig escoltar Caballo viejo . Em feia ràbia adormir-me perquè no em volia perdre res, però m'agradava pensar que éreu uns noctàmbuls. Per això havia triat periodisme, també: per no haver-me de llevar d'hora.

Fins que un dia, gràcies al teu germà Robert, professor a l'institut de Vic, vaig venir a Catalunya Ràdio a veure El lloro en directe. Era divendres i no recordo haver-hi vist ni en Monzó ni en Barnils. A les tantes de la matinada, vas deixar que t'acompanyéssim a una discoteca on anaves sempre i que, quan ara sento parlar de la Gauche Divine, em permet dir que una nit, als 17 anys i sense saber-ho, jo també vaig anar a Bocaccio.

I aquí em tens, 30 anys després, escrivint-te una carta per donar-te les gràcies que aquell dia no et vaig saber donar. Aviat els més joves no sabran qui va ser Jordi Vendrell. Tampoc queden gaires imatges teves. A internet no tens cap foto sol. Tu volies ser anònim. Per això, no vas acceptar fer tele. La teva màxima aspiració era no tenir jefes ni horaris i anar pel món amb una motxilla petita, que et suposés el mínim esforç vital. I crec que ho vas aconseguir.

La teva veu de cràpula -nasal, i seductora; la veu amb què deies aquell teu oléééé tan característic-

es barrejava amb l'enginy d'en Monzó i la irreverència d'en Barnils. Els oients vam estar molt de sort

que us ajuntéssiu tres esperits lliures en un tripartit radiofònic, ara ja mític.

stats