12/08/2015

Passeig de Gràcia, la ciutat dels (turistes) afortunats

2 min
Passeig de Gràcia, la ciutat dels (turistes) afortunats

El meu viatge a Barcelona em porta al passeig de Gràcia el mateix dia que s’hi manifesten un miler d’empleats de CatalunyaCaixa, que temen perdre la feina com a resultat de la fusió amb el BBVA. A la megafonia, Lluís Llach canta: “Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir”. En una pancarta llegeixo: “Directius amb futur, empleats a l’atur”. Els manifestants passen per davant de Gucci, de Prada, de Louis Vuitton, de Chanel i em ve al cap una frase de l’arquitecta Itziar González anotada mentre preparava aquest viatge: “El passeig de Gràcia sempre ha sigut el lloc per demostrar que hi ha una ciutat dels afortunats, indiferent a la ciutat dels que no ho són”.

Entro a veure Luis Sans, president d’Amics del Passeig de Gràcia i propietari de Santa Eulàlia, la botiga que vesteix alguns d’aquests afortunats des del 1843. “Per què a Barcelona només tenim un 14% d’atur, enfront del 18% de Catalunya o del 23% d’Espanya?”, es pregunta Sans. I ell mateix respon: “Pel turisme. Sense turisme, Barcelona seria Marsella. Molts museus, molts restaurants, molta oferta cultural no seria viable sense la gent que ens ve a visitar”. Luis Sans és un home content. El 60% de les compres tax-free de Barcelona i el 27% de les d’Espanya es fan al passeig de Gràcia. Luis Sans és un home preocupat. Tem que l’alcaldessa, Ada Colau, es pugui carregar un model d’èxit: “La riquesa, per poder-la repartir, primer s’ha de generar”. El carrer respira eufòria comercial, el diner dels turistes rega els seus 200 establiments. Els barcelonins, però, hi són minoria. Han cedit el pas als visitants i prefereixen baixar l’Eixample per la rambla Catalunya, com si aquest fos el carril encara majoritàriament reservat als locals. El passeig de Gràcia pot acabar sent the new Rambla, la Rambla dels turistes afortunats.

La pressió immobiliària de les grans cadenes multinacionals i la substitució del client local pel turista li van canviant el perfil. Jofré, Gratacós i Vinçon són les tres últimes marques catalanes que han desaparegut del passeig de Gràcia. Es parla que els propietaris de Vinçon podrien llogar els 3.000 metres quadrats de la seva botiga per entre dos i tres milions d’euros a l’any. A la cantonada del passeig de Gràcia amb Aragó, un taxista li dóna la raó a Luis Sans: “Sense turistes, això seria l’hecatombe”. Ahir, un rus que va portar a Salou (220,20 euros de carrera) li va solucionar el dia.

A Louis Vuitton, una dependenta d’origen xinès que viu des de petita a Barcelona s’excusa perquè aquest matí tenen espatllat l’aire condicionat. A Dolce&Gabbana, una dependenta armènia em reconeix: “Aquí practico poc el català. Sobretot, l’anglès i el rus. Però aquest any, amb tot això d’Ucraïna, vénen menys russos”. A Prada em diuen que sí que tenen clients de Barcelona, però que alguns demanen una bossa blanca perquè la gent no sàpiga que han comprat allà. Ser afortunat, però que no ho sembli gaire. La primera norma de l’ADN català.

stats