'Perplexitat', carta a Josep Maria Bartomeu
Guanyar un triplet i unes eleccions no li han garantit un inici plàcid de legislatura. El Barça és, ara mateix, una peça de caça major. Cada dia s’obre un nou front de guerra, al qual vostè s’enfronta amb aquesta manera de ser tan seva —tan nostra— d’aparentar que no passa res.
Tots els perfils que s’han escrit de vostè el presenten com un home conciliador, de perfil baix i somriure permanent. Així és com el veuen els socis i potser per això li van donar la majoria a les eleccions. Durant la campanya, després de Copa, Lliga i Champions, li vaig sentir un argument d’una efectivitat letal: “Diu el meu avi que quan les coses van bé més val no tocar-les”. L’equip ho havia guanyat tot, vostè va arrasar a les urnes i, malgrat tot, el Dragon Kahn institucional circula avui dia a una velocitat cada vegada més trepidant.
Cada matí li toca esmorzar amb un nou incendi. No només no s’extingeixen els que ja cremaven, sinó que se n’hi afegeixen de nous. Sancions de la FIFA per La Masia, multes de la UEFA per les estelades, imputacions pel fitxatge de Neymar, judici fiscal a Messi, sospites arbitrals i l’últim gir de guió en el contracte de Qatar. Hi ha líders que es mouen bé en un escenari de conflicte permanent i altres que prefereixen la pau per treballar. Uns s’abraonen sobre les polèmiques i els altres intenten esquivar-les. La batalla diària en què el Barça està immers a vostè l’ha col·locat en una situació incòmoda.
El soci assisteix a tot el que està passant amb la mateixa expressió de perplexitat que li ha dibuixat a vostè l’Alex Gallego. Presidir un club com el Barça implica governar-lo de portes endins i liderar-lo de cara enfora. Intueixo que els cops de puny a sobre la taula li agrada guardar-se’ls per al seu despatx i, després, fer les mínimes compareixences públiques possibles, amb la màxima cordialitat i tranquil·litat. El dubte és si, en uns temps de tanta agressivitat com aquests, minimitzar els problemes ajuda a resoldre’ls.
Ja es veurà si una mica més de presència i de fermesa mediàtica pot resoldre conflictes. En tot cas, segur que reconforta i cohesiona els socis, que ara mateix es pregunten si la junta directiva ha agafat el camí correcte. A Elogi del dubte, Bertold Brecht va escriure: “Tu que ets un dirigent, no oblidis que ho ets perquè has dubtat dels dirigents. Permet, per tant, als dirigits que dubtin”.
P. D. Tot el que envolta Qatar és prou misteriós, però el trencament de negociacions ha sorprès a tothom. ¿Encara és possible un nou patrocinador o tot plegat va encaminat a demostrar que l’acord ha sigut extremadament difícil i que, a contracor, els han tret fins a l’últim petrodòlar?
