Em recordes aquell nen que, a classe, tothom es fotia d’ell, i que quan, al cap dels anys, ens vam retrobar, vam veure que la cosa no li havia anat tan malament com pintava. Altres que havien nascut amb més qualitats i una vida més regalada que ell no s’havien espavilat tant.

I, de cop, ens van venir ganes de sortir de festa amb aquell nen de qui sempre ens enfotíem. I li demanàvem que ens expliqués històries i li rèiem totes les gràcies i ens semblava increïble que fins a deu exnòvies seves haguessin sortit despullades a l’ Interviú, i que hagués fet una pel·lícula amb Santiago Segura i que cantés cançons que havien arribat al número 1 de les llistes, cançons que nosaltres mateixos ballàvem quan anàvem a la discoteca del poble, i al·lucinàvem que per una sessió de DJ -que no deixen de ser un parell d’hores posant discos- cobrés més diners que nosaltres en tot un mes, què dic en tot un mes, en tot un any, si la majoria de nosaltres, en plena crisi, no teníem ni feina.

No ens ho vam dir, però un dia vam decidir que aquell paio ens queia bé. Que era un tio senzill, sense impostures ni pretensions. Que el que veies era el que hi havia i que vés a saber com hauríem acabat nosaltres en el seu lloc, si haguéssim sigut fills de torero i folklòrica, orfes de pare als set mesos, i per aquells misteris de la genètica no haguéssim heretat cap de les qualitats dels nostres germans de sang. Què ens hauria passat si haguéssim crescut tota la infància i l’adolescència sent fills de la viuda de España, els fills grassos, lletjos i curts de gambals, enfrontats als fills guapos i triomfadors, veient a la tele conflictes per l’herència del pare i rumors sobre la sexualitat de la mare, fins al dia que la mare es torna a enamorar (d’un polític xoriço) i la condemnen a entrar a la presó.

Ens feia sentir còmodes, de petits, observar aquell nen amb distància i adonar-nos del llarg trajecte que encara podíem fer fins a assolir les seves cotes de degradació. Però resulta que mentre nosaltres ens en rèiem, ell aprenia a guanyar-se la vida, gràcies als nostres somriures i a la superioritat intel·lectual i moral amb què sempre l’havíem mirat i menyspreat. Feia temps que havia adquirit entitat mediàtica pròpia, tenia un futur per davant i nosaltres, que de petits ens crèiem tan llestos, ara ens preguntàvem qui era l’espavilat. Nosaltres o ell?

P. D . Amb els anys, aquell nen havia creat, fins i tot, una cort de joves adolescents que aspiraven a ser com ell. Mai que es volgués allunyar dels focus, el relleu estava assegurat. El que Kiko Rivera havia sigut per als Pantoja i la finca Cantora, ho era Froilán per als Borbons i la Zarzuela.