‘U-ru-gua-sho’: carta a Luis Suárez

Avui, dia de Barça-Madrid, et tornarem a veure incansable i insaciable, avançant a batzegades, obrint-te pas entre els defenses a cops de cul, vivint de l’instint, sempre endavant, maldestre però engaltant-les des de tot arreu, sempre de cara a barraca. El nen de barri, l’obrer del trident.

Nen de barri també ho era en Cruyff, que al Barça dels anys 70 va portar el número 9 que ara és teu. L’holandès deia que la seva elegància era la del carrer. Tu del carrer tens altres coses, però no precisament el charme ni la classe. Potser el cos rabassut o aquesta mirada de supervivent, el nas de boxejador, les dents de conill, les orelles inclassificables o el pentinat de senyor dels anys 50, amb el cabell esculpit a navalla. I tens, sobretot, la gana de jugar cada partit com si fos l’últim, d’apartar els obstacles que et separen del teu objectiu, de saber que et va la vida en allò que fas.

Els aficionats que et van donar per mort després d’aquella mossegada han assistit embadalits a la teva resurrecció futbolística. Els que hi volen afegir èpica expliquen la història d’un nen de deu anys que rentava cotxes i netejava carrers a l’Uruguai. Ho feia, diuen, per ajudar la seva mare, que s’havia quedat sola, amb sis fills, després que el marit hagués marxat de casa. Aquell adolescent no trobava el seu lloc a col·legi i només era feliç marcant gols. Cada any que passava baixava la disciplina per entrenar-se i creixien les ganes de deixar-se seduir per les primeres temptacions de la nit de Montevideo.

Tot va canviar quan el nen tenia setze anys i es va enamorar d’una noia de tretze, la Sofía, que va fer que aquella ovella esgarriada comencés a creure en les seves possibilitats. Deu ser tot plegat més complicat que això, però és bonic que t’ho expliquin així de senzill. Un dia -i ara ja entrem en un capítol de Marco - la família d’aquella noia va haver de marxar, creuant el mar, a un altre país (que es deia Catalunya): “Si no vuelves pronto iré / a buscarte donde estés / no me importa donde vayas / te encontraré”.

I aquí els tenim junts, quinze anys després, la Sofía i el Luis, vivint a Castelldefels, amb dos fills que veuen com el seu pare s’ha guanyat el cor de tots els barcelonistes, dos fills orgullosos de sentir com, cada vegada que el pare marca, l’estadi coreja “U-ru-gua-sho”. I aquesta temporada ja ho ha fet 43 vegades en 43 partits.

P.D. El d’avui serà el teu quart Barça-Madrid. El primer, al Bernabéu, el dia del teu debut, vas jugar a la banda i vas assistir Neymar perquè marqués. El segon, l’any passat a casa, vas fer un gol. El tercer -el 0-4- en vas fer dos. Ja saps què toca avui.