Carta al 2017: "L’any de la dignitat"
PeriodistaEt queden encara no tres dies de vida, però diuen que ningú no mor -tampoc els anys- mentre hi hagi algú que els recordi. A fe de Déu que no ens oblidarem de tu. Aquesta és una carta de comiat a un any digne, intens i estrany, d’emocions contradictòries. Has mostrat, 2017, moltes ganes de canviar les coses, però també un afany indissimulat de notorietat.
De tan intens, han semblat dos anys en un. El primer 2017 va començar l’1 de gener, i el segon, l’1 d’octubre. Si fos un partit de futbol, diríem que tot va passar ben entrada la segona part. Quin últim trimestre, el del 2017. Se t’ha notat, en aquests mesos finals, una certa precipitació, aquella pressa de no anar-te’n sense haver acabat la feina, malgrat que al final acabaràs marxant com ho van fer la majoria dels teus predecessors: deixant sense tancar moltes carpetes que has obert. Si et consola, els humans també marxem encara amb coses a mig fer.
El teu successor, de nom 2018, que s’estrena dilluns, haurà de gestionar la teva herència, però també voldrà marcar perfil propi. Com has fet tu amb el llegat del 2016 ( trumpejant com has pogut el primer any de Donald Trump a la Casa Blanca) i, en canvi, posant el teu accent particular en el fet que les dones de tot el món aixequessin la veu i denunciessin els seus assetjadors. Les teves ganes de dignitat, 2017, de canviar les coses, en comptes de treure una mica la pols, amagar-la sota el llit i ja se la tornarà a trobar el que vingui a darrere.
Amb Catalunya, igual. Volies fer net d’una vegada, i no te n’has pogut sortir. Te’n vas i ens deixes un aire difícil de respirar. Però també -per això et deia que has sigut molt contradictori- l’orgull d’haver tret el millor de nosaltres mateixos en una situació molt difícil. Un any intens i estrany, perquè no vas respectar ni aquella pausa que us soleu agafar els anys a l’estiu. Va ser un 17 d’agost, mentre dormíem la migdiada, quan es va començar a accelerar tot. No tinc por. Tinc dignitat. Un any amb tanta potència de les lluites col·lectives que, a vegades, no hem tingut temps per saber què ens passava a nosaltres. Un any amb tanta sobredosi de realitat que hem deixat de banda la ficció, els llibres, el teatre, el cinema i les sèries, que ja és molt deixar.
Passaran els anys, direm 2017 i tothom sabrà de què estem parlant. ¿No aspiraves a fer que el món et mires? Doncs aquí ho tens: entrant a la història al costat del 1968, el 1975, el 1982, el 1992 o el 2001. Haurem de recuperar moltes coses, però la dignitat no l’hem perdut. Aquest és, potser, el teu millor llegat. Descansa en pau, 2017. Nosaltres, fins a nou avís, ens quedarem per aquí.
P.D. Tota la gent de l’ARA -els que el fem i els que el llegiu- associarem el 2017 amb la mort del Carles Capdevila. L’1 de juny ens vam quedar sense un amic, sense un referent que ens ajudava a viure, a riure i a pensar. Ja fa set mesos que et trobem a faltar i això, malauradament, el 2018 no ho podrà canviar.
