Carta a Cayetana Álvarez de Toledo: 'El glamur que amaga la caspa'

Haurem passat de la insolència d’Arrimadas a la condescendència d’Álvarez de Toledo

La protagonista d’aquesta campanya electoral es diu Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos. El nom ja és una declaració d’intencions: lluitar contra la fuga de vots a l’extrema dreta rupestre amb una dreta extrema, però il·lustrada i aristocràtica, que disposi d’una capa de glamur que amagui la caspa.

Alex Gallego és un dibuixant excel·lent que retrata l’ànima de les persones. De vostè n’ha sabut captar, diria, l’altivesa i la superioritat moral amb què es relaciona amb periodistes i rivals polítics. Fixi’s en aquest coll estirat, en el mig somriure i en la caiguda d’ulls de qui et mira com si s’hagués enamorat perdudament de tu i, en realitat, només espera el moment per fulminar-te. Haurem passat de la insolència d’Arrimadas a la condescendència d’Álvarez de Toledo. De la sobreactuació crispada a una seducció perversa. Però que ningú no s’enganyi: som en el terreny de l’estil. En les diverses formes de servir una mateixa radicalitat ideològica.

Per cert, disculpi perquè ara m’adono que li estic escrivint aquesta carta en català, quan vostè sempre demana que li parlin en castellà. Que astuta que arriba a ser. Té la victòria assegurada: o els entrevistadors canvien d’idioma (cosa que fins ara ha passat sempre) o, si mantinguessin el català, vostè ja se’n cuidaria d’utilitzar-ho de forma victimista per denunciar la intransigència supremacista i xenòfoba dels mitjans de comunicació catalans. Quan, en el fons, l’única intransigència és la seva, disfressada però d’estupefacció cap a qui, abduït per una ignorància adoctrinada, parla una llengua que no és la seva o té altres idees que no són les que vostè defensa, tot s’ha de dir, amb una preparació intel·lectual més sòlida que altres companys seus de partit.

Estira el coll per parlar, potser per això no li cal aixecar la veu per imposar-se. De la seva boca, amb un moviment de llavis gairebé imperceptible, en surten paraules carregades de verí, dites (com va escriure Sergi Pàmies) amb la veu hipnòtica d’una locutora de ràdio de matinada. L’he vist aquesta setmana com es passejava per ràdios i teles catalanes amb el posat aristocràtic de la marquesa que visita una de les seves múltiples propietats, renya el servei per com tenen la casa i s’hi dirigeix amb displicència per explicar-los com s’haurien d’haver fet les coses i no com es faran, perquè encara està per veure que aquesta elitització de la dreta extrema que vostè representa li pugui donar al seu partit la victòria a Espanya i treure’l de la residualització en què ara mateix es troba a Catalunya.

P.D. Veig que la comparen a diversos personatges de ficció. Afegim-n’hi un altre: la serp d’'El llibre de la selva'. Pel deix a l’hora de parlar, pel seu cos prim i llargarut, pel vaivé sinuós i els poders hipnòtics. La serp, però, té un nom molt curt, que és tan sols la primera síl·laba del seu: Kaa.