Carta a la cervesa: 'I després del coronavirus, l'Oktoberfest'

La fase 1 ha convertit Catalunya en la gran festa de la cervesa

Portàvem moltes setmanes preguntant-nos com ens ho faríem per restablir la confiança per tornar a estar junts, uns al costat dels altres. I ara hem vist que era molt senzill: en una terrassa, i amb una cervesa. La fase 1 ha convertit Catalunya en la gran festa de la cervesa, un Oktoberfest al mes de maig.

Quan torno a peu de la feina a casa, a les nou de la nit, passo per vint-i-sis terrasses diferents i totes estan a vessar. La imatge es repeteix: grups de vuit, deu o dotze persones assegudes en semicercle, al voltant d'una taula esquifida on, en l'antiga normalitat, com a molt se n'hi asseien quatre. Poques mascaretes, distància nul·la i, això sí, per tot arreu quintos, canyes, mitjanes, gerres, llaunes, ampolles, una altra ronda, un altre brindis i un altre glop, encara que el primer després del confinament sempre és el millor. Ens tenen separats a les feines i, encabat, la cervesa ens uneix. La cervesa és la nova Coca-Cola. La chispa de la nova vida. Tants anys d'anuncis l'han associat a la festa, als amics, a l'estiu, al mar, a la felicitat que abans havia sigut propietat d'un refresc.

Amb una cervesa de bar a la mà -ja se sap que són molt més bones que les de casa- el confinament comença a semblar irreal, tan irreal com a principis de mes ens semblava que hi pogués haver alguna cosa que s'assemblés a un futur. Amb la mateixa disciplina amb què ens vam tancar a casa, hem sortit ara a ocupar les terrasses. No hem entès el bar com una possibilitat que se'ns donava, sinó com un imperatiu. Si abans de vuit dies no hi ha un rebrot massiu, podrem concloure que el coronavirus -feta la feina- ja fa temps que va marxar fins a nou avís.

Ens precipitem als carrers a beure cervesa per oblidar el mal gust que ens van deixar les que ens vam prendre sols a casa. Bevem per no haver de recordar que un dia nosaltres també vam dir que d'això en sortiríem diferents, que havíem après la lliçó i que repensaríem el món perquè fos un lloc més amable per a tothom. Ens posen uns quintos a la mà i, de cop, tornem a allò que hem sigut sempre: una espècie amb una gran capacitat per oblidar, sigui quina sigui la magnitud de la tragèdia. Desenganyem-nos: com diu Zygmunt Baumann, no volem canviar el món. Volem trobar-hi el nostre lloc còmode (una terrassa, amb cerveses) i si n'hi ha d'altres que estan més incòmodes, doncs ja s'espavilaran. Tothom va a la seva. Menys jo, esclar, que vaig a la meva.

P.D. Un dia la vida es va interrompre i ara que s'acosta l'estiu s'ha tornat a engegar. Però no per a tothom. Hi ha famílies encara amb dols pendents i altres -que sempre havien estat a les terrasses amb una cervesa a la mà- a qui la crisi ha despenjat per primera vegada. Ens ve un estiu de contrastos especialment dolorosos.