Carta a Jaume Padrós: 'Doctor, què ens passa?'

La voràgine comunicativa ha atacat amb una força desmesurada els nostres governants

Doctor Padrós, m'adreço a vostè, com a president del Col·legi de Metges, per exposar-li un problema que afecta la salut mental de molts catalans. Què podem fer perquè la lluita contra el covid-19 no tingui 2.573 portaveus diferents que es contraprogramen i es contradiuen en les seves informacions sobre el virus?

És possible que rebi aquesta carta i pensi que no és a vostè a qui m'hauria de dirigir, que el col·lectiu mèdic ja té prou preocupacions derivades de la pandèmia per afegir-n'hi una altra. Però no volia escriure aquestes ratlles al ministre de Sanitat del PSC, al president en funcions de la Generalitat, d'Esquerra, o a la consellera portaveu, de JxCat, perquè no semblés una crítica a un d'aquests partits. El problema és general, d'uns governants que han confós l'omnipresència amb la transparència i el deure d'informar amb el perill de saturar-nos. Som en aquest punt: el del desconcert i l'angoixa per la multiplicitat de missatges que rebem, uns ciutadans que –amb molt poques excepcions– no hem fet altra cosa que complir tot allò que se'ns demanava.

No pot ser que el dia que entra en vigor el toc de queda nocturn un membre del govern ja parli del confinament de cap de setmana. I que el primer matí de confinament per municipis, des del departament de Salut es digui que demanaran al govern espanyol que el tancament sigui domiciliari. És com si, després de molts mesos de proves, el metge et dona el tractament que has de seguir i te'l canvia quan encara no t'has pres la primera pastilla. Dubtaríem d'aquell professional, de si estem en les millors mans possibles i, sobretot, de si el futur que ens espera no és molt pitjor que el pronòstic que ens havien donat.

La voràgine comunicativa ha atacat amb una força desmesurada –proporcional a la del virus– els nostres governants, però també a metges, científics i periodistes. Potser la fatiga pandèmica de què tant es parla té a veure amb una acumulació de veus i missatges; a vegades esperançats i a vegades apocalíptics, sovint contradictoris, i tots junts, contraproduents per a la nostra salut mental, per al compliment efectiu de les normes dictades i per a la feina de tots els professionals de la medicina. Ens fem moltes preguntes perquè volem anticipar escenaris i tornar a fer plans personals i professionals, però el virus, de moment, ens ha deixat sense respostes, sense futur. Un objectiu més modest, mentrestant, seria aplanar entre tots aquesta corba comunicativa que tenim tan disparada.

P.D. Espero que entengui aquesta carta com aquell pacient que entra a la consulta del metge, potser no li passa gaire res i tot el que necessita és explicar-li la seva inquietud a algú que sap que l'escoltarà i qui sap si, fins i tot, podrà compartir aquest diagnòstic.