Carta a Eloi Vila: 'La vida en un cotxe'

‘Al cotxe’ uneix la teva senzillesa personal a la del format, que, de tan modest, frega l’austeritat monacal

Eloi, ets l’amic que et ve a recollir en cotxe, et carrega, t’abraça, et posa la música que t’agrada, et pregunta com estàs, t’escolta, es preocupa pel que et passa, et fa sentir la persona més interessant del món i quan, al cap de deu minuts, et deixa a la porta de casa, baixes pensant que, no saps com, però ja li has explicat tota la vida.

Aquest petit miracle es repeteix tres vegades cada dilluns a la nit a TV3, una per cada passatger que puja Al cotxe i et troba a tu de xofer. No enganyes. De seguida veuen que compartiran trajecte amb una persona que s’estima el gènere humà i la vida, tant ara que et mous en cotxe com abans quan anaves a peu pels escenaris de la Guerra Civil en aquell fantàstic Trinxeres, amb Marc Juan i Carles Costa. L’objectiu és el mateix: ser a prop de les persones que tenim al costat. I que ens expliquin històries, que no hi ha res que ens agradi més.

L’espai hi ajuda. El cotxe és la intimitat que no intimida. Conductor i acompanyant seieu l’un a tocar de l’altre, però no cal que us mireu a la cara. La conversa flueix, també pel moviment continu. Fixa’t que moltes vegades, quan has de parar en un semàfor, el passatger també calla. El navegador del cotxe indica els carrers pels quals has de circular i el teu GPS periodístic va triant per on orientar la conversa. Quan has encertat el tema i vols que l’altre continuï garlant, calles i dirigeixes la mirada endavant, fent veure que estàs pendent de la carretera.

‘Al cotxe’ uneix la teva senzillesa personal a la del format, que, de tan modest, frega l’austeritat monacal. L’autenticitat enfront de tot el que té la televisió d’artificial. Cap pretensió, zero fanfàrries. Només la paraula i, això sí, la música com a lubricant que trenca el gel, que activa les emocions dels passatgers i els deixa clar, tan bon punt posen un peu Al cotxe, que aquí no hi han vingut “ a hablar de su libro”. Des del sofà de casa, us ho agraïm, a tu i als teus acompanyants: sentim les vides dels altres, les seves cabòries, i pensem en les nostres, en com s’assemblen o en tot el que tenen de diferents.

Del cotxe no tens escapatòria. L’acompanyant tanca la porta, es corda el cinturó i sap que no podrà baixar-ne fins al final del trajecte. Tu vas col·locant preguntes i cançons en forma de petits miralls retrovisors. El passatger haurà de mirar enrere, vulgui o no vulgui. El poder, al cotxe, el té el conductor. Es tracta de saber exercir-lo.

P.D . Algun dilluns voldrem veure el que no es veu, Eloi: les dues persones de l’equip que tens amagades a dins del cotxe elèctric, darrere la cortina, i el dia que una grua et va portar del Montseny a Girona perquè només et quedaven cent quilòmetres d’autonomia i els necessitaves per entrevistar Pablo Machín.

Etiquetes