Carta a Pedro Duque: "El règim del 57 engega el ventilador"

PeriodistaLa dreta desallotjada sobtadament del poder i la que s’ha quedat a les portes d’accedir-hi quan ja es veia a dins, el que es coneix com la internacional ressentida o els apologetes del règim del 57 (36+78):2, es veu que han llogat una nau industrial a l’extraradi de la capital d’Espanya.

Tot és una mica precari. Té el sostre d’uralita i les parets sense pintar, només arrebossades. Els vidres de les finestres estan trencats, com si algú els hagués apedregat quan la nau encara estava abandonada. A dins hi tenen centenars d’immigrants –els mateixos que no deixaven entrar per Melilla– treballant dia i nit, a tant la peça. Han rebut l’encàrrec d’escodrinyar tota la paperassa que trobin, de furgar en registres mercantils, regirar inspeccions d’hisenda, escrutar converses pretèrites. Uns capatassos uniformats es passegen per la nau vigilant que no decaigui el ritme d’exhumació de cadàvers del govern socialista.

L’ambient és pútid. No hi ha aire condicionat. Només dos grans ventiladors escampen la sutja. Qui la caça al vol té premi. Els han dit que, depèn de quina sigui la troballa, podrien arribar a concedir-los el permís de residència. És un treball en cadena: de l’immigrant al capatàs i del capatàs a l’encarregat, que s’espera a fora de la nau, des d’on filtra i distribueix la informació a qui li pertoqui. Al seu costat, un exèrcit de 'glovos' i 'deliveroos' fan guàrdia amb les seves bicicletes per portar entresuats la paperassa als mitjans, els quals la trossejaran i l’aniran servint a pessics, per episodis.

El director s’ha fet penjar a la paret una frase del filòsof francès Raphaël Enthoven: “La sensació que ens revelen alguna cosa és més important que allò que ens revelen”, que li serveix de coartada per escampar l’alerta amb grans titulars, exclusiva, noves filtracions, sense explicar què és exactament el que estan airejant perquè ni cabria en un tuit ni el tribunal mediàtic que som tots ho necessitem per dictar sentència condemnatòria, contra la qual no té cap sentit interposar recurs.

No sabem exactament què passa, no ho acabem d’entendre, però que plegui. Que plegui i que abans doni la cara, en nom de la regeneració, de l’ètica i de la transparència. En diem transparència quan volem dir linxament, però ara no és moment de posar-nos llepafils. I així fins que vagin caient tots, fins que no en quedi cap i puguem tornar al règim del 57 (36+78:2) i estigui a punt d’arribar el 600 'que nos dimos entre todos'.

P.D. Perdoni, senyor ministre de Ciència i Tecnologia, si no m’ha sortit ben bé una carta, però és el que em va venir al cap dijous, quan el vaig veure defensant-se en roda de premsa, lívid i ingràvid, sense aquella cara de ciment armat que tenen els professionals de la (mentida) política.