Carta a Quini: 'La samarreta que guardaré de tu'

PeriodistaFeia temps, Quini, que no moria ningú enmig de tants elogis a la seva bondat. Això, que d’una banda és el millor que et pot passar, de l’altra -quan llegeixes totes les trompades que t’havia fotut la vida- demostra de manera descarnada que l’atzar no sol tenir en compte els mèrits que hagi fet cadascú. Tal faràs... i ves a saber amb què et trobaràs.

La Laia, amb 24 anys, va perdre la seva parella. Als tallers per superar el dol la van advertir, d’entrada, que això potser no seria el més dolorós que li passaria a la vida. Vaig conèixer la Laia dilluns, i dimarts a la nit, quan va saltar la notícia de la teva mort, vaig recordar-me d’aquella frase que li havien dit i que tant la va desconcertar. Vas deixar el Camp Nou quan la Laia encara no havia nascut. Eres un futbolista d’una època en què al Barça el vestia una empresa catalana, d’aquelles que el cognom feia la marca: Mestre i Ballbé, Meyba. Una samarreta senzilla per a una persona honesta.

Un home bo, coincidien tots els obituaris. Un home bo enfrontat a un cúmul d’adversitats. La frase de la Laia ressona en la teva biografia: per més forta que sigui una trompada, mai no diguis que serà l’última. Haver patit un segrest no et va evitar perdre un germà ofegat al mar. La seva mort no et va deslliurar que et diagnostiquessin un tumor. Després d’un càncer, encara un altre, i cap dels dos no et va immunitzar contra un final inesperat i prematur: un infart enmig del carrer, dimarts, als 68 anys. Tot això, tu. Tot això, aquell home bo dels obituaris.

Davant de les adversitats, busquem explicacions a fets que no en tenen, ens refugiem en la causalitat per escapar de la intempèrie de les casualitats, intentem trobar una lògica en la cadència dels esdeveniments que ens ajudi a tirar endavant. Vam créixer, tu a Astúries, jo a Catalunya, amb múltiples veus d’adults que ens ensenyaven que després d’una cosa dolenta en vindria una de bona. Ens deien allò de la tempesta i la calma, allò que quan es tanca una porta se n’obre una altra. Però et fas gran i veus que no sempre és així. Que les patacades no estan repartides equitativament i que, sobretot, la vida no és una meritocràcia. Que hi ha autèntics barruts que se’n van d’aquest món sense ni una trista esgarrinxada i persones decents que acumulen ferides.

La vida és bonica, però injusta. Precisament per això, encara teniu més mèrit els que, sabent-ho, heu decidit jugar-la amb l’equip de la bona gent. Aquesta és la samarreta que guardaré de tu.

P.D. Ester Pujol és editora i una gran culer, com el seu pare. Ella sí que et va veure jugar. D’aquests dies li ha cridat l’atenció que es destaqués tant que fossis bona persona. “Això et dona una idea -deia l’Ester- de com devem ser els altres”.