Ser (o no ser) pare de Messi
Hi ha molts nens que volen ser Messi, però encara hi ha més pares que voldrien ser pares de Messi. I és que s’ha fet molta literatura sobre la dificultat de ser “el fill de” i potser no s’ha escrit prou sobre els riscos i la complexitat que representa ser “el pare de”.
Hi ha un conte de Disney que ens han explicat i que diu que un fill futbolista et retirarà, et farà multimilionari i et permetrà circular pel món amb l’orgull de tenir a casa un ídol venerat de forma gairebé religiosa. Però el conte, com pràcticament tots, té esquerdes. Sobre la figura del pare d’una estrella mundial de l’esport sempre hi projectem el dubte i la sospita que us aprofiteu d’ells, que bolqueu en els fills les vostres ambicions i frustracions per allò que vosaltres hauríeu volgut ser i no vau poder.
Si Messi fos només una multinacional que mogués milions d’euros es tractaria de contractar els millors directius per gestionar-la. Però Messi és, també -i sobretot-, el teu fill. I aquí hi entra la desconfiança natural del pare protector que no vol que ningú se n’aprofiti, i acaba fent una feina que segurament no li correspon o per a la qual no és la persona més preparada. Vas passar de treballar en una fàbrica siderúrgica a l’Argentina a ser el director general d’una empresa unipersonal, amb repercussió sobre milions de famílies catalanes, argentines, de tot arreu. Com es gestiona això? On ensenyen a ser pare de Leo Messi?
Físicament ens mostres com serà Messi d’aquí vint-i-cinc anys, amb més arrugues i cabells blancs, però amb la mateixa mirada perduda. Els que t’han vist negociar expliquen que ets dur i recelós. La veritat és que no sabem res de tu. Per la teva feina et correspon no sortir gairebé mai de les zones d’ombra. Heu fundat l’empresa en un país que no és el vostre, amb aquell sentiment que expliquen tots els expatriats de “només ens tenim a nosaltres”. Tots els futbolistes es construeixen el seu búnquer, però en el vostre cas l’aïllament i l’endogàmia accentuen el misteri.
Aquests dies de judici -i encara que sembli una paradoxa- acabes pensant que potser és més fàcil la feina del fill, en un terreny de joc, que la del pare, a fora. I analitzant el teu comportament amb les pautes clàssiques de l’amor incondicional: el que hagi de passar de dolent que em passi a mi. Però a ell no, sisplau.
P.D. El dia que Carles Rexach us va signar el contracte en aquell tovalló de paper, Jorge Messi va deixar d’existir. Et vas convertir en el director general de la vida d’un noi que aviat en farà 29, en un pare que sempre protegirà el seu fill com si fos menor
