Carta a Willy Toledo: "Willy Toledo i el meu pare"

Has anat a judici aquesta setmana per haver escrit a Facebook "Me cago en dios y me sobra mierda para cagarme en el dogma de la santidad y la virginidad de la Virgen María" i m'has fet pensar en el meu pare, que no tenia Facebook ni havia dit mai la paraula dogma, però no parava de renegar.

Es renegava més, abans. Tanta repressió havia de sortir per algun lloc. I sortia per la boca. Era un alliberament per a aquells homes que van viure tants anys sota el franquisme. Tu, Willy, perquè encara no has arribat als 50 i pots proclamar-te públicament ateu. Però els pares com el meu no tenien elecció: havien de ser catòlics, apostòlics i romans, sí o sí. Cagar-se en Déu m'imagino que era una manera de desfogar-se contra allò que els ofegava. Una manera –encara que fos en la intimitat– de reivindicar el dret a maleir una Església que havien hagut de venerar per força, i que era el braç armat del franquisme per estendre la por, la misèria moral i la repressió sexual entre la població.

No sé si el teu renec preferit és el que vas escriure a Facebook i ara t'ha portat a judici. El del meu pare era: “mecagum Déu i la puta mare de Déu”. A vegades, afegia a la divinitat un complement circumstancial de lloc: “mecagum Déu clavat a la creu”. Quantes vegades ho dec haver sentit, a la meva vida? Quan algú de la feina el trucava a l'hora de dinar. Quan començava a ploure i se n'anava la llum. Quan s'espatllava la tele. Quan li marcaven un gol al Barça. Era com una lletania, una altra forma d'oració, com les que li veia resar el dissabte al vespre a missa, o el parenostre que deia només d'entrar al cotxe, per bé que, al cap d'un moment, qualsevol incidència del trànsit ja feia que, de la seva boca, baixessin tots els sants d'un en un, i en fila índia. Si s'havia de refiar de les paraules del meu pare –que tan aviat el lloava a missa com li deia els pitjors penjaments possibles– Déu en aquella època devia anar una mica despistat.

Ja ho veus, Willy, som fills d'uns pares a qui els havien ensenyat que renegar feia home. Els nens no diuen pecats. Les dones tampoc. Els homes sí. Els homes competien entre ells per veure qui es cagava més, i de manera més original, en Déu. I ho transmetien a les següents generacions masculines –és a dir, a nosaltres– perquè això no es perdés. Un home havia de renegar i de fumar. I el meu pare no fumava. Per això devia renegar més. Fumes, tu?

P.D. I res, que la gent busqui les coses que l'alegrin i no les que l'ofenguin. I si l'ofenen, que no ho escolti i deixi d'engreixar collonades artificialment i de col·lapsar amb denúncies ridícules uns jutjats que estan ocupant el lloc preeminent que abans, en aquest país, tenia reservat Déu. Amén.