08/07/2016

Carta a Tony Blair: 'Què diran de mi'

2 min
Què diran de mi

Totes les carreres polítiques llargues, si no hi ha morts o malalties prematures, tendeixen a acabar malament. El seu és l’últim cas d’una llarga llista d’exgovernants que perden el món de vista i ja només lluiten per mantenir una reputació personal que s’ha fet miques.

Dimecres vam conèixer un informe devastador sobre el seu paper a la Guerra de l’Iraq. Aquell mateix dia, en una roda de premsa que va durar dues hores, el vam notar nerviós, amb la veu a punt de trencar-se. Preocupat, no sé si per les conseqüències d’haver envaït l’Iraq amb George Bush o pel que diran de vostè els llibres d’història. Esclar que el seu domini de l’escena és tan gran que costa distingir què hi ha de sentiment real i què hi ha d’interpretació quan diu que aquella decisió del 2003 l’acompanyarà en un viacrucis personal fins a l’últim dels seus dies.

Qui es va convertir en el primer ministre britànic més jove des de principis del segleXIX, qui va guanyar tres eleccions consecutives, qui va ser, en definitiva, un dels grans polítics mundials del tombant de segle, ara veu com el titllen de terrorista i com reclamen que sigui jutjat pel Tribunal Penal Internacional. Els periodistes -que no tenim una ploma tan reposada com la dels historiadors- l’hem acusat aquests dies de ser el responsable dels gairebé 200 britànics morts en aquella guerra, dels milers de víctimes civils iraquianes, de la creació de l’Estat Islàmic, de tots els atemptats que han vingut després, del caos del Partit Laborista, de la pèrdua de confiança en els polítics, del desencís dels joves i, fins i tot, hem arribat a escriure que el Brexit de fa un parell de setmanes té l’origen en la seva decisió de fa tretze anys. Segurament se’ns n’ha anat una mica la mà, però la premsa recull i esperona les pulsions d’una societat desorientada que tan aviat necessita salvadors com culpables i que pretén reduir els problemes d’un món complex a solucions senzilles.

Potser el que hi ha de fons en la seva decisió precipitada d’anar a la guerra amb George Bush és una ambició personal que sempre s’ha projectat més enllà del Regne Unit. Un desig, qui sap, de presidir el món, de formar part de l’exclusiu consell d’administració que el governa. Uns deliris de grandesa que fan que sigui més fàcil posar-se al costat de Bush que en la pell dels soldats que acabes enviant a la guerra.

P.D. Vostè va deixar Downing Street amb 53 anys. Diuen que la seva obsessió per fer diners l’ha portat a voltar pel món assessorant règims dubtosos. Total per a què? Perquè milions de lliures esterlines no li serveixin, ara, per guanyar la batalla de la reputació.

stats