09/10/2015

'El desempoderament', carta a Isidre Fainé

2 min
El desempoderament

Assistim al desempoderament del poder. Les persones que fins ara han tingut el control de l’ statu quo veuen perillar la seva supremacia. Quan, com en les últimes setmanes, han de demostrar públicament que tenen el poder, potser és que ja temen haver-lo perdut.

Qui mana aquí? O qui mana a qui? Les dues preguntes són pertinents. Li escric a vostè, senyor Fainé, que, com a president de La Caixa, deu ser la persona més poderosa de Catalunya. Una enquesta d’un mitjà digital de l’any 2012 el situava en primer lloc, seguit d’Artur Mas, Guardiola, Godó i Lara. Però en aquests tres anys ha emergit allò que se n’ha dit l’empoderament. La gent, més polititzada i més valenta, s’ha adonat que les coses es poden canviar, i que es poden canviar des de baix. S’aconsegueix aturar desnonaments, governar la ciutat de Barcelona o una majoria absoluta independentista, en contra del criteri del poder tradicional.

Una característica del poder és que ningú reconeix que el té. Els periodistes parlem dels tentacles dels polítics, els polítics culpen els mercats i el món del diner, públicament, diu que no es fica en política. El poder és una partida de cartes, en què sempre sospitem que l’altre té un trumfo més. També és endogàmic. Els agrada relacionar-se entre ells, reservar el dret d’admissió. I és opac, es mou amb més comoditat pels passadissos subterranis que per la superfície.

Ara que el poder s’està desempoderant, algunes d’aquestes coses ja no valen. La incertesa ha arribat als grans despatxos. Els lobis econòmics i mediàtics veuen com la pressió popular mina la seva supremacia. Perceben que algú els mou la cadira, però no saben ben bé qui és, perquè és la gent. És molta gent. Això explica alguns moviments de les últimes setmanes. Persones que, dinant al reservat d’un restaurant, podien avortar projectes que posessin en perill l’ statu quo ara es veuen forçades a donar la cara per frenar iniciatives populars.

Penso, senyor Fainé, en el comunicat de la banca que alertava dels riscos de la República Catalana, però penso també en els quatre patrocinadors de la FIFA -Coca-Cola, McDonald’s, Visa i Budweiser- que en comptes de maniobrar per fer fora Blatter van publicar tuits i van escriure notes de premsa per exigir-ne la dimissió. El diner no vol renunciar al seu poder, però intueix que l’ha d’exercir d’una manera més transparent.

P. D. I als periodistes ens passa si fa o no fa el mateix. Hi ha tants canals de comunicació horitzontal que els missatges en vertical no funcionen i les consignes no se les empassa ningú. Es juga una partida pel poder mediàtic i les cartes s’han tornat a repartir.

stats