Publicitat
Publicitat

El dret a no decidir: carta a Àngel Ros

En el nou mapa polític català, a molt gent li està costant trobar la seva posició. Volen tenir-hi un lloc, però no saben quin. I van fent tombs, i tan aviat flirtegen amb el sobiranisme, quan volen sentir-se estimats, com pacten amb Ciutadans, quan necessiten conservar una alcaldia.

Hi ha gent que els sents parlar i notes que expressen una opinió individual: la seva. Però n’hi ha d’altres que de tant melosos, sensats i assenyats com apareixen en públic sembla que el que diguin ells sigui l’única opinió possible. Els mestres en aquest art han sigut els capellans i els seus sermons, però també determinats polítics que prefereixen intervenir en nom del sentit comú abans que fer-ho, simplement, en boca seva. Des que algú va dir que vostè s’assemblava al cardenal Martínez Sistach, no puc deixar de mirar-me’l d’aquesta manera.

Que el seu pacte amb Ciutadans seria delicat, vostè ja ho devia saber. Primera, perquè és una capital com Lleida. Segona, perquè és el PSC, un partit que ha fet molt per la immersió lingüística i per cosir Catalunya com un sol poble. Tercera, perquè C’s ha jugat molt brut amb la llengua, i quarta, perquè l’acord li posa al descobert unes contradiccions personals difícils de pair. El mateix polític que va deixar el seu escó de diputat al Parlament perquè el PSC no votava a favor del dret a decidir dels catalans ara no ha obert la boca quan aquest partit —del qual vostè és, ni més ni menys, que el president— ha eliminat del seu programa electoral la consulta i el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític.

Tinc uns principis, però si no li agraden en tinc uns altres, que defensaré amb la mateixa placidesa i bonhomia, com si aquí no hagués passat res. I sí que ha passat. Potser el dret a decidir per a alguns polítics no era altra cosa que una manera de frenar la febrada independentista, d’anar-la ajornant, sense fer veure que s’hi estava en contra, sense passar per un antidemòcrata que no volia que el seu poble pogués votar.

Però ara que el sobiranisme està en ple atzucac, es tracta de desar aquella bandera brandada pel dret a decidir i substituir-la per la d’un altre dret: el dret a NO decidir. Total, només hi ha dues lletres de diferència, i qui dia passa any empeny, i a veure si els altres se la foten encara més grossa i tot torna a ser com abans, com quan triomfava el sentit comú.

P.D . En ple embolic de cimeres i llistes úniques, el pas enrere del PSC ha passat gairebé desapercebut. Una decisió molt decebedora per als que pensem que el conflicte polític a Catalunya només es resoldrà amb un referèndum en què la gent voti o no. Com en qualsevol altre país del món.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT