05/05/2012

El gendarme impacient

2 min

Em costa pensar que demà perdrà les eleccions i se n'anirà cap a casa. Vostè és un home que té ADN de guanyador i que a les nits es promet: "Aquesta dona serà meva, aquest càrrec és per a mi". Tant li fa si ha de trepitjar algú. No mirarà enrere per veure les víctimes que deixa pel camí.

Viure sempre en campanya, en confrontació permanent, això és el que li agradaria. Les eleccions li disparen l'adrenalina. El fan trempar. I més la segona volta d'aquest diumenge, en què només val la victòria, en què tot és a vida a mort, cinc anys més a l'Elisi o fer les maletes i al carrer. Avui me l'imagino excitat i crescut davant del repte. A vostè el que l'avorreix és la gestió diària de despatx. Les legislatures se li fan molt llargues i les campanyes molt curtes. Sempre en acció. Sempre a l'atac amb insolència. Però mai quedar-se quiet. Quedar-se quiet és morir-se.

Si de normal la testosterona ja li surt per tots els porus de la pell, aquests dies se li ha desbocat. No vol acceptar la derrota que tothom li pronostica: els experts, les enquestes i aquesta norma no escrita que diu que, des del 2008, el que governa se'n va cap a casa. Tots els presidents i primers ministres europeus que durant la crisi econòmica s'han presentat a les eleccions les han perdut. Tots? No! Només resistirà un petit llogarret habitat per gals indomables. Aquest és el seu somni, monsieur Sarkozy.

I a aquesta feina es dedica des de fa setmanes sense cap escrúpol. ¿Que ara toca renegar del Zapatero que fa cinc anys era el seu referent? Doncs se'n renega. ¿Que toca buscar els vots del Front Nacional de Marine Le Pen? Doncs es busquen amb el discurs de la por. Què millor que fomentar el temor entre els francesos per erigir-se vostè com l'únic ésser valent. Com el gendarme que defensarà els seus compatriotes en aquest món ple de dubtes i d'incerteses. Hi ha líders inspiradors i líders atemoridors. Vostè és d'aquests últims i ben content que n'està. Tampoc és aquí per donar exemple de res. Només per guanyar.

Avui és dissabte i el general impacient és a 24 hores de la gran batalla. Aquell home que descrivia Yasmina Reza en el seu llibre L'alba, el capvespre o la nit que no escolta, que mou la cama sense parar i que sempre té pressa. Pressa per tornar a sortir victoriós. I si demà perd, pressa per oblidar la derrota. Ni un segon per llepar-se les ferides. Quina és la següent batalla?

M'he rellegit la carta i he pensat que no m'agradaria que algú escrivís això de mi. Però la seva reacció me la imagino totalment diferent. No crec que l'ofengui. Més aviat se'n sentirà orgullós: "I què passa? Em poden dir on és el problema?"

stats