Hi ha gent que és capaç de treballar a un banc, plegar a les 3 i anar-se'n cap a casa. I llavors hi ha artistes com tu que no abaixeu mai el teló, que no podeu evitar que el teatre que us corre per les venes desbordi els escenaris i impregni pomposament tota la vostra vida.
Un dia vaig sentir com li explicaves a la Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio, que el teu pare va fer la guerra amb els republicans i que, quan va tornar a casa i la mare li va obrir la porta, només va pronunciar dues paraules: "Hem perdut". Quan el 1997 et destitueixen de director del Teatre Nacional de Catalunya, van ser els teus pares els que et van preguntar: "Has perdut?" "Maaai", vas contestar, allargant les a com només tu les allargues: "He guanyat. El teatre està construït". Però la victòria definitiva no t'ha arribat fins a aquest cap de setmana fred de novembre. Ahir, avui i demà actues al Nacional, un edifici on no t'abraonaves des de feia setze anys.
Tot aquest temps has mantingut la ferida oberta, vivint i treballant feliçment a Madrid, però amb l'esperança i, sobretot, l'orgull de pensar que un dia et tornarien a venir a buscar, com ja van fer-ho a principis dels 80 quan el teu exili era a França. Hi ha personatges, pocs, que l'absència encara us fa més presents. Marxar és una manera bonica i afectada de pensar que mai no desapareixeràs, de poder interpretar el paper de protagonista encara que en aquell moment no siguis a escena.
Em fa l'efecte que tu no ets d'aquells que creuen que el temps arregla les coses. Per girar full, com passa en algunes relacions de parella, necessites que l'altre escenifiqui el perdó i el penediment. I això va passar aquest mes de juliol, quan el president Mas, el president Pujol i el conseller Mascarell et van organitzar un acte de desgreuge al TNC. La manera amb què vas marxar i la manera amb què has tornat. Tot forma part de l'obra. Una obra de pes, un clàssic, un Flotats. No hi ha cap dels teus moviments que sembli lleuger, intranscendent.
Aquell dia de l'homenatge, parafrasejant Napoleó i mastegant cada síl·laba, vas deixar anar una altra frase per a la història: "Encara no han fos el plom de la bala que m'ha de matar i els bojos que disparen ho fan pèssim". Un geni, per ser geni, ha de ser incomprès. Si no, si els altres l'entenen i el veuen com un d'ells, podrà ser moltes coses, però mai un geni.
P.D .
A l'estat del WhatsApp del teu telèfon hi tens una frase: "Sóc feliç!! I tu?" Una declaració de principis, però també un desafiament. M'ha vingut al cap Joan Maria Pujals, el conseller de Cultura que et va cessar el 1997 i que no compto que sigui al TNC aquest cap de setmana.
