24/04/2013

El gran absent

4 min

Som al dia de Sant Jordi de l'any 2013 després de Jesucrist. El centre de Barcelona està ocupat pels escriptors. Per tots? No! N'hi ha un que es resisteix a la invasió i decideix fugir lluny de la ciutat. Mentre els lectors esgoten el seu llibre i el converteixen en el més venut de la jornada, ell és el gran absent.

Ara ens hem de situar vint-i-quatre hores abans del gran dia, a la plaça de la Virreina, del barri de Gràcia de Barcelona. És dilluns, són dos quarts d'onze del matí i per telèfon no hi ha hagut manera de poder concertar una cita amb Albert Sánchez Piñol per veure'ns el dia de Sant Jordi. M'ha dit que serà fora de Barcelona i m'ha semblat entendre que, encara que es quedés a la ciutat, tampoc no voldria saber res de periodistes.

La vigília de Sant Jordi, Twitter és ple de missatges d'autors que detallen hora a hora totes les parades del centre de la ciutat on demà signaran exemplars dels seus llibres. Albert Sánchez Piñol no és a Twitter. Tampoc serà demà a Barcelona. La pregunta és: on serà el que no hi és mai per Sant Jordi? Què fa aquell dia? S'amaga a casa? ¿Es posa una gorra i surt a passejar d'incògnit a veure quants exemplars de Victus es despatxen? ¿O se'n va a l'aeroport i agafa un vol cap a la destinació més ignota? Seria bonic poder titular aquesta crònica "Piñol al Congo", com ell va batejar Pandora al Congo la seva segona novel·la.

Al final, ni una cosa ni l'altra. "Demà me'n vaig amb la meva parella a la Fageda d'en Jordà". Prou lluny perquè no l'atabalin i prou a prop per arribar al vespre a temps de veure el Barça des del sofà de casa. Al gran absent, que no té bones vibracions abans del partit, no li agrada el futbol: "Només m'agrada el Barça i sobretot aquest Barça". De la seva excursió a la Garrotxa no me'n dóna més detalls. Només que anirà a dinar a un restaurant que li han recomanat, però encara no me'n vol dir el nom perquè si no li agrada no vol fer-los publicitat gratuïta.

No és fàcil parlar dilluns de coses que passaran dimarts i sortiran publicades dimecres. Però continuem. Comprarà roses, això sí. Una per a la mare i una altra per a la seva parella. I ho farà sabent que "és un acte absolutament coercitiu". "Tu pots no regalar un llibre a una dona. Però no pots no regalar-li una rosa". Dues roses i fora problemes. El llibre ja el té. La seva companya li ha comprat La impaciència del cor , de Stefan Zweig (Quaderns Crema).

-¿Deus ser una persona difícil per regalar-li un llibre?

- Jo? Gens. El que és difícil és regalar un llibre a qui no llegeix.

El número 1 del Sant Jordi 2013 és antropòleg i va publicar el seu primer llibre, Pallassos i monstres (La Campana), l'any 2000. Retrats de vuit dictadors africans que eren, al mateix temps, pallassos i monstres, bèsties sanguinolentes que de tan reals podien semblar-li al lector un altre exercici de ficció del gran absent. "Sant Jordi és una festa collonuda fins al dia que escrius un llibre". I es posa a desgranar records de quan l'escriptor d'ara era només un lector, una altra d'aquelles formiguetes que passegen entresuades pel centre de Barcelona.

Moebius, Brossa i Teresa Pàmies

Encara que pugui semblar mentida, ell també s'havia acostat a les parades a demanar que li signessin llibres. I deixa anar els noms de Moebius, autor francès de còmics de ciència-ficció, Joan Brossa i Teresa Pàmies. "La vaig veure en una parada i me'n vaig anar a casa a buscar un exemplar de Testament a Praga perquè me'l firmés". El gran absent m'explica aquesta història dilluns al matí, a la plaça de la Virreina, i l'endemà, Sant Jordi, al dinar del Grup 62, és Narcís Comadira qui s'enrecorda de l'any que la Teresa Pàmies li va demanar que li signés un llibre de poemes per al seu fill de 16 anys, "que es diu Sergi".

En un altre Sant Jordi, de quan Albert Sánchez Piñol encara els passava a Barcelona, recorda una manifestació que va acabar a garrotades amb la policia. "La cosa és que érem quatre gats que aprofitàvem el vespre per cridar independència i socialisme . El que fèiem era posar-nos enmig de la gentada de les Rambles, parasitar la festa, perquè semblés que érem molts. La Policia, als anys 80, era molt dura. Els mitjans no en van parlar gaire, però aquell dia van acabar per terra llibres, roses i iaies".

La paradoxa

Deixem per al final la paradoxa que el gran absent sigui el número 1, que la crítica més demolidora a la festa de Sant Jordi la faci l'home que més llibres haurà venut. "Crec que això encara em reforça. Qui es queixa no és ningú que estigui ressentit. Jo opino el mateix ara que fa deu anys". I el que ell opina és que Sant Jordi és l'únic dia de l'any que no pots tenir contacte amb els lectors, que té un sentit fer una signatura després d'haver parlat durant dues hores amb un grup de lectura d'una biblioteca, però que no en té cap "despatxar signatures a una cua de gent amb qui no pots ni parlar". Que no pots posar de costat Joan Francesc Mira i Nacho Vidal, que Sant Jordi abans anava de lletres i ara va de números, que ell no sap com es pot solucionar -si és que en té, de solució- i que mentrestant prefereix apartar-se'n, sense que per això la gent "em prengui per un friqui o per un esnob".

Opinions, totes, molt enraonades, si no fos perquè el dia de Sant Jordi al carrer s'hi veu tanta i tanta gent feliç comprant llibres i perseguint signatures. "Sí, sí, és que Sant Jordi està molt bé fins que publiques el teu primer llibre. Tu saps quants escriptors ho passaran malament demà anant tot el dia amunt i avall sense signar ni un sol exemplar?" Demà era ahir. El dia que el número 1 va ser el gran absent. O era al revés?

stats