Carta d'Albert Om a Johnny Hallyday: 'Un ídol local en un món global'
Que la mort de Johnny Hallyday t’enganxi a França és com anar a Sancho de Ávila, entrar en una sala a l’atzar i acabar vetllant, enmig de l’emoció dels altres, un pare que no és el teu. Cada país, com cada família, té els seus dols particulars, i quan t’hi trobes enmig et sents com si haguessis envaït una intimitat que no et pertocava.
Les fronteres també separen els dols. El món vindria a ser un gran tanatori on cada país disposa de la seva pròpia sala de vetlles per honorar els seus ídols. Només els artistes anglosaxons són capaços de generar dols mundials. Mor Michael Jackson, mor David Bowie, mor Leonard Cohen i l’impacte és molt semblant a Manchester, a Barcelona, a Chicago o a Reykjavík. Totes les sales del tanatori, plenes. L’anglès s’ho ha menjat tot, també la possibilitat de plorar algú més enllà de les fronteres de l’idioma amb què canti les seves cançons.
França, aquests dies de pont, és una sala de vetlles hexagonal. El periodista turista es converteix en espectador (i respectador) del dol aliè. Ocupa un lloc discret a l’última fila i compleix la primera norma de la discreció funerària: no explicar als directament afectats els teus records amb un mort que no és el teu. Pares l’orella i sents que tothom ha crescut amb el mort, que totes se n’havien enamorat, que una part de la seva joventut també se’n va, que han perdut algú de la família, que és un buit irreemplaçable, que és com si la Torre Eiffel s’hagués esfondrat, que des del funeral de De Gaulle no es veia una cosa igual i que sort que ens quedaran les seves cançons.
Què hi pintes tu aquí, venint de Barcelona, una ciutat on Hallyday només hi ha fet un concert dels 3.256 de tota la seva carrera, una ciutat on trobaries poca gent de menys de quaranta anys que sàpiga qui és? Callar i escoltar. Arriben els polítics al tanatori, ja no hi caben més tuits, més programes especials, més edicions monogràfiques dels diaris. És un dol intens i compacte. Només afecta aquesta sala de vetlles hexagonal i una d’annexa, més petita, també francòfona: la belga, el pare del finat era de Brussel·les. Les altres sales -que o bé estan buides o estan acomiadant-se d’algú altre- pregunten que qui és aquest mort que ploren tant en aquell racó de tanatori. “L’Elvis francès”, contesta algú amb un referent anglosaxó perquè tothom se’n faci el càrrec.
Assistir a un dol aliè incomoda, però també impressiona. França és a una hora de cotxe, però a milions de sales de tanatori de distància. S’ha mort una bèstia de l’escenari, una estrella del rock and roll: Johnny Hallyday, Joní Allidé, com ho pronuncien els que el ploren. Un ídol local en un món global.
P.D. Qui és el nostre Johnny Hallyday? Quina mort podria causar a Catalunya un impacte transversal i intergeneracional, com el que viu França aquests dies? No hi ha gaires noms. Un, potser dos. I tant de bo passin molts anys abans no ho hàgim de comprovar.
