Carta a Ernesto Valverde: 'Una mirada que retrata'

PeriodistaL’entrenador. Un home dret, al davant d’una banqueta. En alguns, ens fixem en com van vestits; en d’altres, en com gesticulen i perden el món de vista. El que em fascina de tu és la mirada introspectiva amb què segueixes els partits. Com si fessis fotos amb els ulls, com si no et calgués la càmera per veure allò que als altres se’ns escapa.

Hi ha entrenadors que a la que poden se’n van a fer la Titan Desert i després hi ets tu, que busques la manera que el futbol et deixi moments per dedicar-te a la fotografia. Som davant d’un esportista dels que fan treballar més el cervell que les cames. D’un tímid que ha trobat en la pilota i en la càmera la manera d’acostar-se a la gent. Poques feines concentren més mirades que la de futbolista o entrenador del Barça i, en canvi, un fotògraf és algú que prefereix mirar que ser mirat. D’aquí, la paradoxa. D’aquí, l’encant del personatge.

A aquestes altures de la temporada, hauria d’escriure que ets l’entrenador que necessitava el Barça. Però això va com va. Avui ets a dalt i demà qui sap si hauràs de marxar amb la cua entre les cames. La banqueta d’un equip de futbol és com la vida, però a la velocitat de la llum. Ara hi ets, ara no hi ets. Hi som de passada, tant a l’elit de l’esport com a la cresta de la vida. La qüestió és què fem, mentrestant, i com ho fem; amb quina honestedat i amb quins valors encarem la provisionalitat, la nostra pròpia i la de tot plegat.

L’any 2012 La Fábrica Editorial et va publicar Medio tiempo, un llibre amb fotografies teves d’estadis buits, seguidors grecs vistos a través dels vidres de l’autobús de l’equip, retrats de personatges solitaris i paisatges més o menys desolats. S’hi pot veure la teva mirada en blanc i negre, com a contraposició al festival de llum i colors que és el futbol. M’agradaria saber si has fet fotos durant aquests vuit mesos que portes al Barça. I si és que sí, quines has fet, quins enquadraments has trobat per evitar que aquests focus que tens permanentment engegats a sobre teu t’acabessin encegant.

M’agrada la gent que sembla que tot això no faci per a ells, que tenen més vida cap endins que necessitat d’expressar-la cap enfora. Que transmeten un punt de solitud i de malenconia, enmig de la multitud. Persones que, com més soroll tenen al seu voltant, més ens fan sentir i valorar el seu silenci. Tot això passarà, però precisament per això, i mentrestant, Ernesto Valverde, et volia donar les gràcies per capturar instants de bellesa, que és la feina del fotògraf i de l’esportista.

P. D. Txingurri, ‘formiga’ en basc, és el sobrenom que un dia es va inventar per a tu Javier Clemente. Veig que en aquesta etapa al Barça el mot ha desaparegut i tots en parlem amb nom i cognom. Fins i tot el president Bartomeu. En aquest afany que té ell per economitzar en les paraules, concretament et diu: Nesto Verde.