El nostre Abi
La solitud del malalt és l'abisme que hi ha entre que tothom et doni per curat i que tu estiguis esperant un fetge. La distància entre que els ulls dels altres et vegin com un ésser indestructible i que tu et sentis tan fràgil com tothom. Qui sap si, a vegades, una mica més i tot.
Nosaltres no t'hem vist mai a l'hospital, Abi. Ni un signe extern de debilitat. Un dia estaves jugant a futbol, l'endemà ens van dir que paties un càncer, al cap d'un mes i mig ja tornaves a anar amb la samarreta del Barça i un parell de setmanes més tard aixecaves la Champions a Wembley. Tot molt ràpid, i tot com un conte de fades. Aquella imatge teva alçant la copa -"ben amunt, Abi, ben amunt!", com va narrar el Pou- era el final feliç de la pel·lícula. Ens vam emocionar d'una manera diferent de la que sempre ens emocionem en un camp de futbol. Havies guanyat la Champions i havies vençut la malaltia. Tot en una mateixa nit. Les forces del bé havien triomfat seguint l'esquema de les narracions clàssiques: plantejament (se't detecta el càncer), nus (t'operen) i desenllaç (et cures). The end .
Però es veu que no, que no s'havia acabat. El que passa és que només ho sabíeu tu i els teus. Aquest deu haver sigut un any ple de revisions, de controls periòdics, d'indicadors que ara baixen i ara pugen, de moments d'esperança, de tristesa, de dubtes, de bones notícies i de veure-ho tot negre. Per això, tot el que has fet durant aquest temps encara té més mèrit. Ara que sabem el que sabem ens sembla imperdonable no haver-nos preguntat mai més com et trobaves.
Però els humans, com més desconeixem una cosa, més ens agrada dictar sentència: a aquest li queden quatre dies o aquest ja està curat. I tu, per nosaltres, estaves curat. Perquè ens agrada que guanyin els bons, per la capacitat humana d'oblidar les coses dolentes, per aquest físic tan imponent que tens i per un altre motiu: la teva malaltia sempre ha sigut invisible; en canvi, la superació va ser tan visible que, fins i tot, va tenir forma de Copa d'Europa.
Ha de ser molt difícil fer pública una cosa tan íntima com una malaltia. Però encara ho ha de ser més que la gent dipositi unes expectatives en tu que sàpigues que no podràs complir. Ara que nosaltres també sabem que necessites un trasplantament et deus sentir alleujat. El camí serà llarg i t'acompanyarem. A tu i a tots els altres Abidals.
L'Alex Gallego, l'autor de les magnífiques il·lustracions que acompanyen aquestes cartes, em va enviar el dibuix amb una nota: "Albert, he triat una imatge de l'Abidal jugant a futbol. És una manera de desitjar-li que aviat pugui tornar a la normalitat".
