NECROLÒGICA
Misc 01/04/2018

Jo no volia fer l’última entrevista a la dona de Fèlix Millet

L’atzar li va posar un micròfon al davant perquè, en la línia de la millor escola Marta Ferrusola, intentés abans de morir defensar el nom del seu marit i de la seva família

i
Albert Om
3 min
Fèlix Millet i Marta Vallès en una de les compareixences a la Ciutat de la Justícia per l’espoli del Palau de la Música.

Mor la dona de Fèlix Millet i el mòbil -perdut amb mi en plena excursió pels boscos del Solsonès- se m’omple de missatges. Que li vaig fer l’última entrevista, m’escriuen. Però no vaig ser jo. Va ser l’atzar. Ni m’havia passat pel cap entrevistar Marta Vallès ni que aquella trobada fortuïta en un taxi es convertís en la seva conversa pòstuma. Potser, per ser més exactes, hauríem de dir que va ser ella qui es va fer entrevistar per mi, quan va veure un periodista en el lloc oportú en el moment oportú, amb un micròfon a la mà. O potser hauríem d’explicar com va anar tot, perquè sigui el lector qui se’n faci una idea.

És dimecres 21 de febrer del 2018 (no fa ni un mes i mig, doncs). Soc en un dels 11.000 taxis que hi ha a Barcelona, assegut al seient davanter. Acompanyo el Nico en el seu recorregut diari pels carrers de la ciutat. A ell sí que el vull entrevistar. De fet, ja tinc mitja hora gravada amb les seves històries. La vida d’un taxista qualsevol un dia qualsevol potser interessa -penso- a un oient qualsevol que aquesta tarda a les set escolti Islàndia, el programa que faig cada dia a RAC1.

El Nico em diu que el més apassionant de la seva feina és que en un taxi pot passar de tot, perquè no saps mai qui hi pujarà. Li proposo que ho provem, que posem el verd (encara que jo vagi assegut al seu costat) i que a veure qui ens carrega. Portem molts taxis al davant amb el cartell de lliure. Un dimecres de febrer a quarts de dotze del migdia, la setmana abans del Mobile World Congress, no hi ha gaire feina. Baixem Via Laietana, circulem pel passeig de Colom, pugem la Rambla i quan som a plaça Catalunya li dic que ho deixem estar, que se’m fa tard i que val més que m’acompanyi a la ràdio.

I llavors, ves per on, al semàfor de rambla Catalunya amb Gran Via una dona d’uns vuitanta anys -acompanyada d’un noi d’uns quaranta- aixeca el braç, pugen al taxi i els adverteixo que estic gravant una entrevista amb el seu conductor. Mentre l’home més jove demana que els portem a Roger de Llúria amb Diagonal, la dona no treu els ulls del meu micròfon. L’hi acosto a la boca: “RAC1? Vol que li doni una notícia?”, però l’1 el pronuncia en castellà: “RAC Uno? Vol que li doni una notícia?” I sense esperar resposta, la deixa anar: que el seu marit, Fèlix Millet, sortirà de la presó, que el jutge ha acceptat el recurs i que el seu advocat és qui els hi ha confirmat, ara mateix. Les agències no ho difondran fins al cap de mitja hora, de manera que el que acaba d’explicar Marta Vallès no és tan sols una notícia, sinó també una primícia.

En el taxi -ja ho hem dit- hi viatgen quatre persones: el periodista, que per més que pensi que la vida no és altra cosa que una casualitat, no es creu el que està passant; el taxista, que se sent còmplice de la primícia i comença a donar voltes per intentar allargar la conversa; l’home que acompanya Marta Vallès (s’identifica com “un ajudant” i posteriorment sabrem que es diu David), que pateix i procura frenar els excessos verbals de la senyora i, finalment, la gran protagonista, la dona de Fèlix Millet, que ha trobat l’oportunitat d’esbravar-se i defensar-se, basant-se en dues línies argumentals: “Qui no fa res, mai s’equivoca” i “L’advocat Pau Molins ens va trair. Ho va llançar tot contra el meu marit per defensar Convergència”.

La que al final serà l’última entrevista, la conversa pòstuma amb Marta Vallès -morta aquest diumenge als 82 anys- dura set minuts i vint-i-tres segons. L’atzar li va posar un micròfon al davant perquè, en la línia de la millor escola Marta Ferrusola, intentés abans de morir defensar el nom del seu marit i de la seva família. El taxista, atabalat i excitat per allò que acabava de passar al seu cotxe, no els va cobrar la carrera, quan vam arribar a la destinació. Abans de baixar, la senyora encara va tenir el temps i l’aplom de regalar-li al periodista un caramel de llimona. Ara que escriu aquesta crònica apressada -com passa amb qualsevol necrològica- li agradaria poder mencionar de quina marca era (els detalls ho són tot), però té el caramel sense obrir a casa seva, a Barcelona, i la notícia de la mort de Marta Vallès aquest Diumenge de Resurrecció ja hem escrit que l’ha enxampat enmig dels boscos del Solsonès. Potser demà se’l menjarà. O potser no, i el guardarà ves a saber per què.

stats