18/03/2011

Aglutinacions (7): Per això i perxò

1 min

A "No hi va anar, perxò / per això ", perxò se sorprèn de l'absència i per això en confirma la causa. La grafia perxò , avui tan insòlita com incorrecta, surt sovint a les actes del I Congrés de la Llengua Catalana (1906): tant en sentit adversatiu (sobretot com un però entre comes) com en sentit causal; al costat d'un per això sempre casual. El DIEC n'admet els dos sentits però els assigna una única grafia: per això . I per al que equival a però dóna aquest exemple: "Va assegurar que hi seria: no hi va anar, per això". Una frase que amb per això costa entendre i amb perxò s'entendria a la primera.

I és que, en la pràctica, la no acceptació de les dues grafies ha suposat la desaparició del per això adversatiu. A la Bíblia Catalana Interconfessional hi trobo 624 per això : no en sé veure ni un d'adversatiu. Curiosament, el 1891 un joveníssim Fabra, al seu Ensayo de gramática... , recollia perxò i només en sentit adversatiu. Un criteri que no va mantenir.

En un excel·lent estudi, Xavier Rull constata que el parlant occidental no diu perxò i proposa aglutinar sense fer elisió: peraixò. Però, segurament, tant perxò com peraixò fan tard. Més que reivindicar perxò jo avui en parlo com a exemple de què passa quan un significat no troba un significant, una paraula específica, que el representi: que desapareix de l'estàndard. Haver admès perxò hauria enriquit la llengua i ara evitaria l'ús reiterat d'un però entre comes més paral·lel al caste llà.

stats