‘Fake news’ sobre la salut del català (1)

L’Enquesta d’Usos Lingüístics torna a ser venuda als mitjans amb un optimisme injustificat

Avui i demà analitzaré com s’ha fet, s’ha venut, s’ha comprat i s’ha difós l’Enquesta d’Usos Lingüístics -l’EULP 2018- que el departament de Cultura i l’Idescat van fer pública dilluns. L’EULP es fa cada cinc anys des del 2003 i és una de les poques eines que tenim per saber -més enllà de la subjectivitat- si el català avança o retrocedeix. Per la seva gran incidència en un debat clau per al país, s’hauria d’examinar amb tot el rigor, i unes raonables prevencions, la seva fiabilitat, la lectura que se’n fa quan es presenta, la manera com es difon als mitjans i si tot plegat és consistent amb les dades que recull. En aquest primer article em centraré en la fiabilitat de l’EULP -contrastant-la amb un exemplar sistema que es fa servir a Euskadi- i tot seguit valoraré la lectura, al meu parer injustificadament optimista, que n’ha fet el Govern. En el de demà mostraré com alguns mitjans, en part per ideologia i en part per incompetència, han comprat l’optimisme oficial i han arribat a difondre autèntiques fake news sobre la salut del català.

És fiable l’EULP?

Una enquesta que pot condicionar els enquestats intimidant-los

L’EULP 2018 s’ha fet a 8.780 persones de més de 15 anys triades partint d’un mostreig aleatori estratificat de la població de Catalunya. El que es pretén és que representin tot Catalunya i per a això cal que tots els seleccionats responguin. Com s’aconsegueix? Se’ls envia una carta per correu ordinari on se’ls diu que estan obligats per llei a respondre. La carta està penjada a www.idescat.cat i, aparentment, només té versions en català i aranès (l’EULP analitza també l’ús de l’aranès). El to és molt formal -“es posarà en contacte amb vós”- i comminatori -“les dades són de comunicació obligatòria”- i està firmada pel president de l’Idescat i la directora general de Política Lingüística. La sensació que pots tenir de ser examinat per l’administració sobre la teva actitud davant el català -incloent-hi l’ús i el coneixement- difícilment la dilueixen les garanties de confidencialitat. Amb la carta hi ha un nom d’usuari i una contrasenya que permet respondre al qüestionari (aquest sí que té versió en castellà) per internet. Tot es basa en posar creuetes davant una pantalla. Si no ho fas, reps una trucada; i, si no l’atens, una visita a casa. La temptació tan humana de quedar bé amb qui pregunta, de dir el que creus que vol sentir, es pot fer en molts casos irresistible.

Hi ha mètodes més fiables?

L’exemplar sistema del País Basc: observar l’ús sense interferir

El típic català que assegura -i no s’ho creu ni ell- que parla català amb tothom, què contestarà a Política Lingüística? ¿Es corregeix aquest biaix?¿Hi ha mètodes més fiables?

Sí, i no gaire lluny. Des del 1989 la referència per mesurar la vitalitat social del basc és l’anomenada Medición del Uso de las Lenguas en la Calle, que des del 2001 realitza l’associació Soziolonguistika Klusterra. L’ús de les llengües es quantifica observant converses al carrer. Per què és més fiable? Perquè els observadors no interfereixen en res i els informants, que no saben que ho són, actuen amb total espontaneïtat. No cal dir que no hi ha límits d’edat. En 30 anys s’ha fet set cops. Per a la VII Medición (2016) s’han pres mostres en 144 municipis i s’han observat 187.635 converses amb 515.260 interlocutors. Comparem-ho amb l’EULP, 515.260 informants enfront de 8.780, i molt més fiables. Per cert, la VII Medición constata que l’ús del basc al carrer ha minvat en els últims 10 anys. ¿A qui no li convé que un ens independent faci un mesurament similar a Catalunya?

Català als fills però no als avis

La transmissió intergeneracional no es recupera de l’onada migratòria

Una idea clau dels actes per presentar l’EULP -presidits per la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga- és que la salut del català està garantida perquè el seu ús augmenta a l’hora de dirigir-se als fills, i això no li passa a cap llengua que es perd. I la dada estrella que s’exhibeix -la que ho demostraria- és que un 35,4% dels catalans fan servir el català per parlar amb els fills mentre que només un 28% el fan servir per parlar amb els avis. Si es parla més amb els fills que amb els avis -ve a ser el raonament de Política Lingüística- és que el català avança. Analitzem-ho. Per què més catalans parlen català amb els fills que amb els avis? Perquè el català, a diferència del napolità -que ara mateix s’esta deixant de transmetre intergeneracionalment-, encara és percebut com una llengua de prestigi que facilita la integració. Això explica que una petita part dels molts pares catalans d’origen no catalanoparlant parlin als fills en català mentre mantenen l’ús del castellà o altres llengües per parlar amb els pares o avis.

És una tendència positiva, però el que cal saber -perquè justifiqui l’optimisme- és si va a més o a menys. I la dada clau -la que no enganya- és si puja o baixa el percentatge de pares que parlen als fills en català. Comparant les EULP 2003 i 2018 es constata una clara caiguda. A la del 2003 eren un 49,3% els pares que parlaven als fills només en català i un 35,5% els que hi parlaven només en castellà. A la del 2018 -i es ven amb certa eufòria!- són, respectivament, el 35,4% i el 36,6%. És a dir, en 15 anys el castellà ha fet el sorpasso i ara són més els pares que parlen només en castellà als fills. I no cal dir que pugen també els que hi parlen en altres llengües o en diverses llengües. ¿Es pot dir, doncs, que la transmissió intergeneracional és un baluard contra el retrocés del català?

La caiguda més forta, de fet, es dona entre el 2008 i el 2013 -potser perquè és quan l’“onada migratòria” té més fills-, i és cert que del 2013 al 2018 l’EULP detecta una petita recuperació, d’1,7 punts. Però recuperar 1,7 punts havent-ne perdut 15,6 no es pot llegir en cap cas, com sembla que pretén Política Lingüística -i és el missatge tranquil·litzador més repetit per tots els mitjans-, com “acostar-se molt als paràmetres que hi havia abans de la gran onada migratòria”.

Les TIC i la immersió

Vendre com a aliat el pitjor enemic i no voler saber què passa a l’escola

Per mirar cap al futur, vendre com un gran avenç que els més grans, forçats a escriure whatsapps, s’hagin “llançat a escriure en català” no deixa de ser irònic quan és precisament la creixent omnipresència de les TIC en l’oci i la socialització dels més joves la que va marginant la llengua del país. I no deixa de sorprendre que se celebri que “la immersió funciona” i s’asseguri que l’“escola fa un bon paper” quan les poques escoles que a les àrees metropolitanes intenten mantenir alguna cosa que s’assembli a la immersió pateixen, per aquesta raó, un setge implacable. Algunes escoles, més que un bon paper, fan un paper heroic.

‘Fake news’ sobre la salut del català (i 2)