13/07/2011

Alícia Sánchez-Camacho. 'Staccato sostenuto'

1 min

Quan l'Alícia vomita la lliçó, fixa la vista en un punt indefinit, a dos metres del nas, mentre amb el cap, inclinat, es marca el ritme. Té una bellesa una mica equina: el nas llarg, la boca gran i els ulls espantats de l'herbívor a punt de fugir. I quan et mira, amb el rímel lleugerament corregut, et vénen ganes de dir-li: "Respira, Alícia, respira".

Parla ràpid i sense inflexions. Té por que si fa una pausa la xiularan. Com un martell de ferreria, pica sense treva per donar tall als arguments. I t'adones que no és fàcil tenir mania a algú que s'ha quedat sense vida personal per conviccions, per odioses que siguin.

D'on surt? D'un "Todo por la patria" de Blanes. Fa bo el tòpic: la presidenta del PP de Catalunya només pot ser filla del comandant de la Guàrdia Civil. La segregació, doncs, ha triomfat, però també ha fracassat: té un català tan bo com el de qualsevol blanenca.

L'Alícia és bona filla i ha fet el que el pare n'esperava. Divorciada prou tard per no decebre'l, va a missa i es confessa. El fill la vol tota per a ell i Rajoy la necessita. En un entorn tan pressionant no es pot ni mirar al mirall. Però quan ho fa, com la de Carroll, sent la temptació de travessar-lo.

A l'altra banda hi ha la Rahola i l'Otero, que la miren amb el punt de pietat que inspira aquella amiga, tan bona noia, que, com ella mateixa confessa amb resignació, sempre s'enamora de l'home equivocat.

stats