Apologia de la mortalitat

La meva filla Joana, als 4 anys, em va dir un dia a l’ascensor: “La vida és tonta”. “Per què Joana?” “Perquè ens morim”. L’instint de no voler morir-se, com el sexual, està inscrit en l’ADN. Fins no fa gaire, el satisfèiem amb les religions. I eren moltes les persones que vivien per assegurar-se una bona eternitat “a l’altre món”. Però centrar-se en l’altre món no ajuda gaire les empreses a tancar l’any amb beneficis. Un bon consumidor ha de creure que aquest món és l’únic i, si ho és, l’única eternitat possible és no morir-se.

És en llocs com Silicon Valley, on tothom aspira a fer-se milionari venent tecnologia que idiotitza, que ha sorgit un màrqueting de la immortalitat terrenal. Una nova religió -una fe cega en la ciència- que no només no entrebanca el consumisme sinó que suposa un gran negoci. La idea és simple: afirmen que estem a tocar que els avenços científics ens facin immortals, però com que correm el perill de morir-nos abans, ens hem d’assegurar (apoquinant el que calgui) una bona congelació. I au: a esperar la resurrecció dels bacallans.

No fa gaire vam veure un 30 minuts sobre el tema. No m’estendré ara vituperant l’immens egoisme que suposa que, mentre la gran majoria de la humanitat té feina per sobreviure, tu et plantegis ser etern i et criopreservis. Que famílies senceres es congelin esperant ressuscitar mentre d’altres s’ofeguen en l’intent de viure amb un mínim de dignitat. Els lectors sensibles segur que saben apreciar, en aquests crèduls aspirants a immortals, el mateix grau de narcisisme, de falta absoluta d’empatia, de materialisme infantiloide que jo hi detecto.

M’interessa més el vessant antropològic. És normal que la Joana no es vulgui morir, però diria -i em puc equivocar- que és igual de normal que, tard o d’hora, i a mesura que acumulem vida, la mort deixi de ser indesitjada. Què ens fa pensar que viure eternament és fantàstic? Algú ho ha provat? L’error, diria, és creure que podem ser immortals mantenint-nos joves: creure que fer-se vell consisteix només en el deteriorament físic.

Som vells quan res del que mirem té la màgia del primer impacte. Quan el mateix sentit que donem a la vida -i que, en el millor dels casos, s’acosta tant a la saviesa- ens fa cecs per percebre-hi el misteri que reté. La vellesa és irreversible perquè mantenir un jo en el temps vol dir acumular prejudicis, partits presos. Si els esborres, no ets tu; si els mantens, es posen entre tu i la realitat com petits cristalls que enterboleixen la mirada, com unes cataractes espirituals que cap làser elimina.

Diria que l’espècie no està pensada perquè vells revellits amb cossos biònics la liderin. Està pensada perquè desvivint-nos passem el testimoni del nostre intent de ser persones alsbojos baixets que ho tenen tot per aprendre. Només vivim desvivint-nos, només som eterns estimant, només som feliços donant-nos; i només morint ens donem del tot.

Etiquetes