“Bona tarda, Mrs. Smith”
Un amic em demana si la sociolingüística té controlat i estudiat el següent fenomen: que molts catalanoparlants que tenen el castellà com a llengua bàsica parlen tranquil·lament en català a la gent d’aquí però eviten tant com poden -i sembla que gairebé els faci ràbia-parlar-lo a estrangers que els parlen en català.No es refereix només als que tenen pell fosca o faccions orientals sinó també als d’ulls blaus i pell molt clara. La seva dona és americana i ell m’assegura que si poséssim una càmera a la cua d’un hipermercat veuríem fins a quin punt és norma que la caixera que acaba de dir “Moltes gràcies” a la Sra. Ferrer es parapeti en el monolingüisme castellà quan Mrs. Smith li diu “Hola, bona tarda”.
És un fenomen prou complex perquè no tingui una única explicació. D’entrada és injust reduir-lo als catalanoparlants castellanopensants. He vist catalans de soca-rel i amb un castellà precari fer el mateix. La consciència que el català és local i el castellà universal, que el català és privat i el castellà públic, també arrela quan el català és la llengua familiar. Però si no ho és, tampoc és estrany que l’esforçque es fa anant a la llengua de l’altre quan un creu que és de debò la seva llengua, es deixi de fer quan tot fa pensar que no ho és i que parlanten una de dominant l’hi posem més fàcil. Segur que alguns occidentals que saluden en japonès a Tòquio reben respostes en anglès.
Contestar-li “Bona tarda” a Mrs. Smith no passa per pensar en català, passa per valorar el català, i per entendre que l’última cosa quenecessita algú que s’esforça a parlar una llenguaés que li contestem en la que suposem que ja domina. Passa per no deixar-se arrossegar per la inèrcia dels prejudicis i practicar, anant contra corrent, un cert grau de militància.
Ara bé, ens equivocaríem si creguéssim que la militància és ideològica i la inèrcia no. El que sí que les diferencia és que la ideologiaen un cas ha passat per la consciència i és el resultat d’una reflexió, i en l’altre, no. I un dels efectes de la immersió -encara que amenaci ruïna- és que parlar en català ja no pressuposa cap grau de militància. Hi ha, per tant, molts catalanoparlants que -més per inèrcia que per militància- parteixen d’una ideologia que té molt clar que Espanya és una nació amb un sola llengua nacional, i que les altres són només tolerables com a residus folklòrics. L’estranger que els parla en català la desafia, i cal que conjurin la seva existència parlant-li només en castellà.
La ideologia imperant ho impregna tot. El català, en molts casos, ja és només a l’aula. Dels dos factors en surten inevitablement catalanoparlants espanyolistes. Aquesta policia lingüística que reclama Ciutadans -jo d’ells estaria molt tranquil- resulta prescindible perquè no hi ha un bilingüisme ideològic i la militància que potser podria salvar el català és, cada cop més, un reducte. Parlar en català tenint la pell massa fosca o massa clara permet constatar-ho cada dia.
