28/10/2017

Cap a un gran front democràtic

2 min

Vull que Catalunya tingui el màxim autogovern dins els límits de sobirania que comporta ser un membre compromès de la comunitat internacional. I he votat i votaré a sortir d’un estat que, negant Catalunya com a nació i subjecte polític, li nega el dret a decidir el seu futur. ¿Això em fa independentista? No pas als ulls de tothom. En el clima emocional d’aquest moment històric, coincidir amb els objectius però divergir en les estratègies et pot fer, davantalguns dels que enarboren estelades, entre tebi i traïdor. Només cal recordar certes reaccions a l’intent de Puigdemont -no sabem si només estratègic- d’evitar el 155 convocant eleccions.

L’audàcia èpica de l’1-O i l’expectativa de la DUI han posat el Procés en primer pla mundial i també, per primer cop, n’han fet tema de debat entre catalans i espanyols que mai en parlaven. Però l’eufòria d’haver arribat aquí i haver declarat la República se’ns pot girar en contra si cert pensament màgic ens amaga veritats que cal tenir presents per consolidar, encara que sigui a la llarga, els avenços assolits.

Hem proclamat la independència tot i no tenir gens clar que tingui al darrere la majoria dels catalans. ¿És culpa del PP? Segur que sí, però és també evident que això no facilita el suport internacional i crea importants fractures socials. He arribat a llegir que un cop independents el nostre estatus al món canviaria i seríem protegits de l’hostilitat jurídica espanyola. Res no ho fa pensar. He sentit repetir que “el poble” exigia als seus polítics que proclamessin la República. Fins a quin punt és democràticament presentable anomenar “el poble” a un sector de la població?

¿Ens posa la DUI en millors condicions de plantar cara al 155? Tant de bo ens hi posi, però el sentit comú em diu que, davant un enemic tan poderós (i sense suport extern), caldrà que faci pinya tota l’àmplia majoria dels favorables al dret a decidir -també els del no - en una reedició de la lluita antifranquista. Aquesta és l’oposició democràtica que el Procés necessita si no vol passar de l’eufòria a la depressió.

El referèndum pactat i vinculant continua sent imprescindible. Quan dic això, els indepes que m’envolten per totes bandes exclamen: “Això sí que és impossible!” Torno al que he dit altres cops: sense suport internacional res no és possible. Però aquest suport només arribarà: 1) si es mobilitza una clara majoria social; i 2) si la seva mobilització és prou àmplia i intensa perquè només es pugui reprimir amb una flagrant i general violació de drets humans. Per difícil que sigui, segueix sent més probable que la UE forci l’Estat a fer un referèndum vinculant que té el suport del 70% dels catalans que no pas que el forci a acceptar una independència que divideix la societat.

El dret a decidir no ha tingut fins ara l’èpica de la independència, però el 155, fent la democràcia subversiva, farà que la tingui. I només aquesta èpica, molt més transversal i inclusiva socialment, farà el Procés invencible.

stats