Publicitat
Publicitat

Còmplices de la impunitat

Més enllà de si és inventada o no la deixa de l’avi Florenci, el que dilapida el crèdit moral de l’expresident Pujol i el deixa en bancarrota com a referent ètic de milions de catalans no és res que algú que ho volgués saber, que preferís no mirar cap a una altra banda, podia ignorar del tot. El que li arrabassa el “molt honorable” i espatlla definitivament la seva biografia és que milions de catalans han deixat de poder ignorar que, mentre ens moralitzava, permetia que el seu entorn més íntim es forrés amb negocis que -delictius o no- són un escarni de la cultura de l’esforç.

Seria fantàstic circumscriure aquesta tara moral a Pujol, als Pujol Ferrusola o al papu fred del poder; poder-nos convèncer que, un cop més, un poble noble i ple d’ideals no ha tingut el líder que es mereixia. Però, si no ens encega l’autoindulgència, hem d’acabar admetent que la tara de Pujol (potser perquè la clau del seu èxit és que és tan com nosaltres) necessitava, per aguantar 23 anys a Palau, molta complicitat. Ara el jutgem amb duresa, essencialment, perquè ha preferit mirar cap a una altra banda; però, essencialment, ho ha pogut fer durant tant de temps i en un lloc tan visible perquè bona part d’això que anomenem societat civil... ha fet el mateix.

Sento tertulians i opinadors de llarga trajectòria propujolista fer escarafalls de decepció. No n’hi ha cap que faci la sensació d’haver sigut atrapat en fals. Els obsolets elogis, els estratègics silencis, s’han transmutat sobtadament en amargues reflexions morals i una ambigua commiseració. Algú que s’ho mirés des de fora, de prou lluny, tindria la sensació que aquest “Diuen, diuen, diuen...” pendent de substanciar-se als jutjats és de fa quatre dies i els ha agafat, pobres!, de trascantó. Res no és més fals: aquest “Diuen, diuen, diuen...” ja hi era fa vint anys. “¿Volies que ens baséssim en rumors?, ¿que donéssim crèdit a les llengües viperines?” No. Però hauria estat bé que algú -un jutge, un periodista...- investigués una mica i, amb dades objectives a la mà, fes més difícil mirar cap a una altra banda.

Hauria sigut més digne per a Catalunya que el que ha precipitat la confessió que marca un abans i un després no fossin informes de la UDEF, ni dossiers d’ El Mundo, ni gravacions a La Camarga. D’això, com a país, no ens en podem sentir orgullosos i és feina de tots, sobretot dels que tenim més mitjans per influir, evitar que torni a passar, aparcar per sempre la depriment sensació de tenir un autogovern de fireta. Perquè, al final, que el poder sigui profundament opac, com en certes dictadures africanes, o bastant transparent, com a Dinamarca, depèn de tots. Els danesos no són menys corruptes que els somalis, sinó que tenen moltes menys ocasions per ser-ho amb impunitat. I això acaba quallant culturalment. La suma d’impunitat i naturalesa humana prolongada en el temps sol donar resultats impresentables. Saber-ho no absol ningú però fa molt més transversals, molt menys concretes i assenyalables, les responsabilitats.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT