L'APARENT distanciament entre la Zarzuela i la infanta, lluny de reconciliar el poble amb el rei i el seu hereu, pot acabar fent-los encara més impopulars, perquè costa no percebre-hi un mesquí exercici d'hipocresia.

I costa perquè els súbdits de Joan Carles no tenim la més mínima garantia que la responsabilitat de Cristina en tot aquest afer, si és que existeix, no segueixi i imiti el mestratge del seu progenitor.

Se'm fa difícil entendre per què el cas Nóos no posa el focus mediàtic sobre el tema clau que la Casa del Rei hauria de resoldre si de debò vol distanciar-se de les presumptes martingales dels Urdangarin: el de la fortuna personal del monarca.

Perquè al capdavall el que aquí es jutja no és tant si es van cobrar grans quantitats per no fer res, o es van emetre factures falses, com el fet que això s'aconseguís aprofitant la quasi miraculosa capacitat d'obrir portes de la Corona.

I d'aquest delicte, servir-se de la immensa influència que emana de la institució per enriquir-se, no en podrem eximir el rei fins que hi hagi llums i taquígrafs sobre el que ha ingressat d'ençà que ho és, i no prové dels comptes de l'Estat.

Que la seva fortuna personal sigui un misteri i que la Casa del Rei, mig ofesa, repeteixi que es tracta d'un afer privat i ningú n'ha de fer res és un insult a la decència amb ressonàncies feudals.

Ningú pot entendre que un diputat ens hagi de dir tot el que té abans i després de deixar el càrrec i això no es pugui exigir a qui tindrà de per vida molt més poder real a recer de les virulentes oposicions i els traïdors vaivens polítics.

La mínima contrapartida a tants privilegis hauria de ser una màxima transparència. L'opacitat en aquest àmbit és un caldo de cultiu on s'estanquen els rumors fins que, com a la Dinamarca del Hamlet, amb Nóos o sense, no s'hi pot tenir nas.