Eclipsi amb lladrucs

¿És normal que quan la calor ens obliga a dormir amb les finestres obertes preferim suportar tota la nit els lladrucs adolorits d’aquests gossos que qüestionar els drets dels seus amos a mantenir-los sols i estacats en la foscor?

Fa uns dies vaig ser invitat a veure l’eclipsi. Un bon amic s’ha fet una casa al poble dels seus pares, i amb el desig de compartir, i alhora exhibir, el que resulta envejable, em va proposar sopar-hi, amb criatures incloses. “Hi tinc una terrassa a tocar de la cuina, amb vistes al cel i la muntanya. Quan el sol es pon, hi comença a fer aquella fresca que convida a posar-se un jerseiet”. La seva dona, en un apart, em va advertir: “L’únic que el desespera és que bordin tant els gossos. Passi el que passi no en parleu”. L’amic, gran amant del silenci, va comprar el solar a l’extrem més mort del poble, on el terreny cau cap a la riera i ja no s’hi pot edificar res. Cap allà mira la terrassa i totes les finestres. Si no fos pel so proper del campanar, et pensaries que ets en ple bosc.

Mentre la canalla jugava, tot anava bé. La lluna, ho vam saber després, ja va sortir eclipsada, i entre la calitja i el cava ningú la veia. El corder, cuit a la barbacoa, passava com si res. I no va ser fins que el gelat va reagrupar l’estol de nenes que una d’elles, sotjant el firmament, va exclamar: “És allà!” “On?”, vam replicar a l’uníson. “Allà!” I, en efecte, seguint el ditet, damunt Mart, s’endevinava un cercle granat fosc que les bromes costaneres s’entossudien a esvair. L’hem vista? L’hem imaginada? Com en els records filmats de Fellini, feia de mal dir.

Les criatures van anar caient, mortes de son, i la lluna, a mesura que pujava, s’anava encenent i desfent dels núvols. A quarts d’una, amb les brases somortes i el ple gairebé rodó, els quatre progenitors ens vam servir una mica de ratafia amb gel. Hauria sigut un moment propici a les confidències, però el silenci era trencat -què dic, dinamitat!- pel repertori de lladrucs més complet i constant que hagi sentit mai. Des del verd intens de la muntanya, emblanquinat per quatre cases disperses, i també des de l’invisible poble, els cans oferien un concert impossible d’ignorar: clapits, planys i tota mena d’esgarips t’impedien desentendre’t de la solitud desesperada de desenes de bèsties lligades o engarjolades.

La meva dona i jo, seguint les instruccions, miràvem de centrar-nos en temes agradables. I la seva els secundava fingint un to distès. Però el meu amic, amb la clarividència dels condemnats, va fer inútil la comèdia. “Sí, ja ho sé. És insuportable”. Es va fer un fràgil silenci. “Soc bastant neuròtic -va afegir com parlant amb ell mateix-: en soc conscient. Ara, ¿és normal que quan la calor ens obliga a dormir amb les finestres obertes preferim suportar tota la nit els lladrucs adolorits d’aquests gossos que qüestionar els drets dels seus amos a mantenir-los sols i estacats en la foscor? I no ho dic només pels gossos. En aquest poble, i en tants altres, hi ha gent que té veïns sords o mig lirons que tenen tota la nit la tele o la ràdio sonant a tota castanya. I la llista seria molt llarga. És a l’estiu, quan més intensament convivim, que t’adones de fins a quin punt l’infern és l’altre”. Ningú va dir res però un prolongat udol va semblar que l’abonava.

Etiquetes