Escombraries

Són el que no volem, però diuen més de nosaltres que les nostres possessions. Fan el retrat fidel d'una opulència en què la nostra mala consciència no ens deixa reconeixe'ns. En una societat de consum és exacte dir: "Per les seves escombraries els coneixereu".

Potser el símptoma més terrible de la crisi és veure com tornen a ser valorades; observar des d'un balcó privilegiat com aquella tauleta de nit que va ser una part tan íntima de la nostra identitat és adoptada per algú quan no fa ni cinc minuts que l'hem deixat al carrer.

S'han convertit en la principal font de subsistència de tota mena d'immigrants que van amunt i avall amb carros de supermercat plens de ferralla i dormen en magatzems buits fins que les forces de l'ordre els en fan fora.

Vivim traspassant als sectors marginats i a les futures generacions els grans costos ecològics que suposa eliminar-les. No en queden lliures ni l'Everest, ni la Lluna. És l'empremta que deixem negant-nos a recollir la pròpia merda.

Un futur sostenible exigeix que les mirem cara a cara. Tots els valors que hem de canviar perquè la pila es faci petita i acabi sent digerida pel medi ambient indiquen el camí cap a una societat més civilitzada.

Ja és bo que sapiguem on va cada envàs però el drama és que llencem la meitat del menjar mentre milions de persones passen gana. I és que el problema no és saber on va l'envàs sinó aprendre a prescindir-ne consumint aliments de proximitat.

Una societat que no se'n fa responsable ha de tenir per força dirigents corruptes. Si cadascun de nosaltres es desentén de les seves escombraries, és lògic que acabi no havent-hi un pam de net.