25/08/2018

Execucions extrajudicials

2 min

“La funció de la policia és impedir el delicte i, en qualsevol dels casos, detenir el delinqüent i posar-lo en mans de la justícia. Per tant, la funció de la policia no és executar el presumpte delinqüent. Això va passar el 17 d’agost i això ha tornat a passar a Cornellà. [...] No volem que es creï un clima favorable a aquest tipus d’execucions extrajudicials”. Carles Riera, portaveu de la CUP, ho deia dimarts a l’ACN amb el seu habitual to serè, didàctic i una mica fatigat, com si reiterés evidències inqüestionables. El to contrastava abruptament, per als ciutadans formats i amb sentit comú, amb el contingut del missatge: absurd, insostenible i, sobretot, greument irresponsable.

Riera no ha rectificat i, de fet, les seves paraules no feien altra cosa que ratificar el que ja va dir al seu dia la regidora Maria Rovira referint-se al 17-A. I la cupaire no ho va dir només davant del ple municipal de Barcelona sinó també, després, davant del jutge que la investigava arran de les denúncies de sindicats policials. Per tant, hem d’entendre que no és una relliscada, sinó una opinió debatuda i àmpliament assumida dins aquesta formació.

Entenc i comparteixo moltes posicions de la CUP, que té el gran mèrit d’aplegar i donar veu a la politització dels menys cínics (dels més decebuts per la política); d’aconseguir que els idealistes, en lloc de passar de tot, lluitin per la regeneració democràtica des d’una crítica radical, i al meu parer justificada, al capitalisme. Potser per això em sap tan greu que un pes exagerat de la ideologia -un radicalisme més abrandat que lúcid i eficaç- l’empetiteixi davant l’opinió pública.

El món de la CUP no és la política -enfangar-se en una complexitat en què el mal menor aboca a renúncies i contradiccions- sinó mantenir-se com a referent coherent dels ideals. Però fins i tot acceptant-ho es fa difícil entendre l’enorme falta d’empatia que suposa titllar d’executor extrajudicial algú que -entrant en un infern psicològic- ha fet el que tot apunta que no tenia més remei que fer empès per la clara voluntat suïcida de la seva víctima.

Fer política comporta, primer, constatar la distància entre el món que volem i el món que és; i, després, des del món que és avançar cap al que volem. I el que massa sovint fa la CUP -sense moure’s del món que vol- és criticar implacablement els que s’ajupen a governar el món que és. Un món en què no sempre es pot detenir el delinqüent: de vegades se l’ha de matar perquè no morin innocents. ¿És el cas de Cornellà o el 17-A? Cal investigar-ho tant com calgui, i cal, mentrestant, ser molt prudent.

El crèdit de la CUP, com el de tots els partits, dependrà al final de com governi. Ja ho fa en alguns ajuntaments. La vàlua d’un polític no es mesura per la grandesa dels seus ideals sinó per la seva capacitat de transformar la realitat en positiu: d’aconseguir el miracle que no es trenqui la corda entre els ideals que estiren i una realitat que no es deixa moure.

stats