L'hem retrobat com cada any amb aquella mica de claustrofòbia d'haver quedat atrapats en El dia de la marmota. Té a dins tots els fantasmes de Nadal i ens posa al davant un mirall que permet poques idealitzacions: sap massa bé qui som i d'on venim.
N'hi ha que s'hi senten com peix a l'aigua. D'altres, en canvi, noten l'opressió d'aquesta gran muntanya d'identitat mentre fan cagar el tió. Pot ser un bany regenerador però també remoure brases d'un foc de gelosia mal apagat.
La seva alegria, però també el seu malestar, són una prolongació del nostre estat d'ànim. I ens apuntem com a nostres bona part dels seus èxits i fracassos.
En certs moments de la vida pots tenir la temptació de baixar-ne en marxa, però saps massa bé que vagis on vagis la portaràs a sobre. És una assignatura que si la deixes penjada et força a repetir curs, per més bona nota que treguis en les altres.
Intentem formar-la com un refugi d'amor i tendresa contra l'hostilitat del món extern, i no ens adonem que estem posant-hi una càrrega que abans aguantava tota la comunitat.
Hi hem dipositat tantes il·lusions que si mirem enrere és fàcil tenir la sensació que ens ha fallat, però mai podem dir que ha sigut un desastre si ens ha sabut acollir tal com som.
Fa molts anys que diuen que s'està desfent i cada dia costa més de definir en termes convencionals, però és aquest nucli de solidaritat incondicional, ple de petits i de grans defectes, l'únic que ara com ara està parant el cop de la crisi.
