Publicitat
Publicitat

Fem-los ciutadans fent-nos ciutadans

La qüestió clau davant els atemptats de París és si hi responem amb més o menys democràcia, amb més o menys drets humans. Si entenem que el nucli del problema no és policial. Si som capaços d’oposar a la bàrbara reacció neocon davant l’11-S -que no ha parat d’atiar l’islamisme radical- un model europeu civilitzat. Fa 400 anys Espanya va expulsar 300.000 moriscos -és el marc històric de Mar i cel -, avui la Unió Europea no pot expulsar 25 milions de musulmans: té la gran sort d’haver d’aprendre a conviure-hi i el gran repte pendent de fer que se sentin de debò, i no només sobre el paper, ciutadans de ple dret. Molts europeus no ho veuen com una sort. Molts catalans arriben a plorar amb Per què he plorat?, però no ploren mai per qui no havien de plorar. En els articles d’aquests dies, s’ha parlat molt del poder de les rialles, de l’humor, per combatre la intolerància. I és un poder indubtable. Però no s’ha parlat gaire, i en general es parla massa poc, del poder de les llàgrimes, de la compassió, per desactivar els odis.

Reclamem a l’islam -com si l’islam fos algú- que rebutgi la violència si vol deixar de ser el sospitós habitual, però ¿la rebutja la cristiandat? ¿La rebutjava Dick Cheney quan, encara no fa un mes, era tractat com un pare de la pàtria mentre es vantava en programes de màxima audiència d’haver legalitzat la tortura? ¿La rebutja el judaisme? ¿Pot dir Netanyahu que ell és Charlie? En els últims deu anys, per cada víctima cristiana del terror i la violència política, ¿quantes n’hi ha hagut de musulmanes? ¿I quanta d’aquesta violència s’ha desfermat invocant el Déu de la Bíblia?

És evident que nosaltres ens hem laïcitzat massivament i ells no. És cert que cristiandat, la simbiosi entre poder polític i autoritat eclesiàstica que era la rèplica de l’islam, és -amb excepcions com el franquisme- un concepte medieval. Però no hauríem d’oblidar que venim d’un fonamentalisme potser encara més extrem i intolerant, i que ha sigut només quan el món d’aquí se’ns ha anat omplint d’il·lusions i esperances, que l’altre món, la gran arma de les religions per tenir-nos a ratlla, ha deixat d’intimidar-nos. Avui ja són molts els musulmans a qui no intimida; que siguin més, que arribin a ser la majoria, serà només qüestió de temps si poden aspirar a una vida digna.

Comprenc que ara mateix les forces policials hi tinguin un paper crucial, però a la llarga tota lluita antiterrorista ha de ser inseparable, si vol tenir algun èxit, de la lluita per la igualtat i la regeneració democràtica. Omplir d’il·lusions i esperances les banlieues d’Europa és la propaganda més efectiva contra alguns imams i els cants de sirena d’internet. Com més calmem aquesta set, tan intensament sentida a l’adolescència, de formar part d’alguna cosa que et transcendeix, de construir una societat diferent a partir dels propis ideals, menys joves europeus seran captats per radicalismes aberrants en un intent desesperat de demostrar-se, de demostrar-nos, que no són invisibles.

Riure, malgrat tot