Guillem Gisbert: El fill que se n'ha sortit

Deu ser, després de Guardiola, el model de jove de la progressia catalanista que la bitlla. Intenta ser un més dins Manel, no sobresortir, però li sobren cames per tot arreu.

És un balú prim i baronívol que protegeix els llobatons i, si agafa la guitarra al foc de camp, fa brillar els ulls de les bagueres.

Té les faccions allargades d'un místic del Greco però s'ha ficat en un còmic de línia clara i fa de bard al poblat d'Astèrix. No tens clar si toca l'ukelele o una joguina que li van portar els Reis. L'èxit el va enganxar vestit de carrer i ha decidit fer-ne l'uniforme.

Pal de paller del grup, té vocació de germà gran. El Martí Maymó no sortiria a escena sense la seva ombra protectora.

Beu d'Antònia Font, el passa per Mecano i canta com Falsterbo 3, però sona nou de trinca. Posa colors i màgia a petits moments que la música que crida no deixa sentir. Explica històries petites amb regust d'esperança.

Reprèn ideals dels 60 sense cops de porta ni drogues. És la veu tranquil·la d'una generació que no calia que marxés de casa perquè la mare fa l'esmorzar a l'amiga després d'una nit de follar entre vells números de Cavall Fort .

Parla en un monotò una mica atropellat. Evita tant l'afectació que quasi subratlla el cohibiment. Sap què ha de dir i com per crear complicitat, per ser el paio de la taula del costat que pren una birra a la terrassa d'un bar de Gràcia.