ELS ESTRALLS NEOLIBERALS fan que líders mundials com Obama o economistes de renom com Stiglitz clamin contra la desigualtat. I cada dia resulta més difícil negar que una societat més desigual passa a ser també, inevitablement, una societat menys democràtica.

Però aquesta connexió tan evident sovint no va acompanyada d'un segon pas igual d'obvi: no podem combatre la desigualtat si retem culte a la propietat privada, si considerem gairebé una agressió que com més ric siguis més impostos paguis.

¿És ètic que es disparin els sous del 10% que cobra més mentre van encongint-se els del 10% que cobra menys?, ¿o que un 8% de la humanitat ingressi el 50% dels guanys mundials? Pocs gosen dir que ho és.

Però això no es tradueix en lleis que posin límits efectius a una acumulació de riquesa que sempre, fins i tot quan és fruit del geni o es vesteix de filantropia, hauríem de considerar poc desitjable si fóssim autèntics enemics de la desigualtat.

Mentre ser multimilionari sigui només motiu d'enveja, i no es pugui ser president d'un país sense tenir el suport dels que ho són, clams com els d'Obama contra la desigualtat seran només brindis al sol.

La crisi real i profunda no és material, és estar atrapats en un model econòmic que només s'aguanta i creix estimulant la cobdícia, fent d'enriquir-se el gran somni ciutadà. La gran tragèdia cultural és que es dediquin tants diners i tant talent a aquest adoctrinament atabalador i invasiu que anomenem publicitat.

Aquest és el clima moral que ha convertit l'esquerra en una patèticacaricatura del que se suposava que havia de ser; el que l'ha fet abdicar, i gairebé avergonyir-se, d'allò que abans en deia lluita de classes però és i era simple justícia social. Perquè endevina, i no s'equivoca gens, que mai la podrà vendre als que només aspiren a un cotxe més llampant.