Integrar passa per forçar-se a conviure
La paranoia terrorista que s’estén per un Occident encara benestant malgrat la crisi, i que tan bé il·lustra el recent incident a Platja d’Aro, revifa el gran dilema a l’hora d’acollir els immigrants que hi arriben: ajudar-los a preservar la seva identitat per sumar-la a la del país d’arribada o veure-la més aviat com un obstacle per a la integració.
Polèmiques com la dels vels que Lleida vol prohibir en certs espais o la construcció de minarets rebutjada en referèndum a Suïssa, centren el dilema en l’islam, però és el que també batega darrere la presència del català a l’escola o, fins i tot, el model de turisme a què aspirem. Ningú amb seny pretén que els nouvinguts no ens canviïn: però no hi ha acord en quant i com hem de canviar uns i altres per no posar en perill la diversitat i la cohesió social.
En teoria, podem compartir tots els valors ètics divergint en llengua, religió i cultura. En la pràctica, resulta molt difícil que aquesta divergència no confronti alguns valors dels nouvinguts amb els valors imperants al país d’arribada com a resultat d’un llarg procés històric. Un país que no força a conviure -que fa fàcil als diferents grups ètnics portar-hi vides paral·leles ignorant-se mútuament- compra la pau d’avui ajornant un conflicte que el pas del temps alimenta: que ara es pot gestionar i en el futur només podrà esclatar.
Incentivar aquesta tendència a ignorar-nos, a aïllar-nos en cel·les autosuficients, també s’ha demostrat molt efectiu per fer-nos dòcils consumidors. El drama del Primer Món és que bona part de la immigració que ha d’integrar manté uns vincles comunitaris que ell mateix ha perdut. En època de creixement econòmic, l’ajudava a integrar-la l’ascensor social. En aquest indefinit estancament, li pot oferir tan poc que acaba sent més estimulant replegar-se en la pròpia identitat.
Integrar passa per forçar(-se) a conviure i convertir en síntesi compartida -provisional i sempre en construcció- els valors que va destil·lant aquest exercici tan enriquidor i problemàtic. Una síntesi que no deixa res tal com era, que s’alimenta de tot el que creuen, senten i anhelen els convivents, però que sempre s’hauria d’articular al voltant del que havia constituït fins llavors el país d’acollida:per donar sentit a l’esforç de les generacions precedents i per salvar una cultura que lliga com cap altra amb aquell territori.
Però només podrem forçar a conviure els que vénen si els que hi som també ens forcema fer-ho: si passem de consumidors arrapats a uns minvants privilegis que fugen de la seva pròpia por a ciutadans que saben que no hi pot haver seguretat si no hi ha un mínim de justícia social. És aquesta justícia, els valors que en derivin i la ciutadania que la impulsi desde la base -reconstruint-se com a comunitat integradora- l’únic que pot acabar deixant sense feligresos els que avui, des de trones reals o digitals, prediquen l’odi.
