06/01/2013

JESÚS HERMIDA: Devorat pel narcisisme

1 min

Fill de pescadors d'Ayamonte, es va jurar des de petit que no seria un més. I el destí s'hi va aliar fent-lo arribar a la corresponsalia de Nova York just a temps de poder-nos explicar com trepitjàvem la Lluna.

Va ser la veu informativa menys neutra del tardofranquisme. Digués el que digués, el to, la cadència, les pauses i les redundants repeticions, estaven cridant "Sóc jo, l'Hermida!", en un intent desesperat de deixar en segon pla el discret i competent Cirilo Rodríguez.

La seva cantarella entonativa era un mantra que donava substància i novetat als tòpics més suats. La subratllava amb constants cops de cap i una mirada d'heroi desenganyat que ens feia l'honor de compartir amb nosaltres la seva apassionant intimitat.

Si no canviaves d'emissora, acabaves sent víctima dels seus poders hipnòtics. No analitzaves res, t'ho empassaves sencer. Les seves opinions eren un cúmul de perplexitats interrogatives que apuntaven un sentit sublim sense mai revelar-lo.

Com altres mestres de mestres que saben informar sense incomodar els grans poders, ja li ha arribat l'hora del reconeixement institucional. Fa un mes va rebre 30.000 euros i un Premio Nacional del ministeri de Wert, i ara l'han ressuscitat perquè entrevisti el rei.

En un escarni al periodisme, ha perpetrat el que Monegal qualificaria de "mare de tots els massatges". El mateix narcisisme que al llarg dels anys se li ha anat menjant la dignitat professional l'ha condemnat a fer mutis convertit en l'espectre del seu ninot del guinyol.

stats