Publicitat
Publicitat

L’alt preu d’obrir parèntesis vitals

Em deia l’altre dia el meu sogre que als nous que arriben a la seva feina -normalment autònoms molt desorientats- ningú els ha ensenyat a treballar. No lamentava pas que no els hagin ensenyat la feina que han de fer. A això ja s’hi resigna. Deia que hi arriben sense saber treballar, en un sentit genèric. D’aquest dèficit, gravíssim, no se’n sol parlar gaire quan s’aborda el tema del massiu atur juvenil, un drama que tendim a simplificar i frivolitzar amb l’etiqueta ni-ni.

Fa un segle, per a la gran majoria de joves, la transició entre estudiar i treballar era brutalment directa. “Oi que m’agafareu el noi?” Del sou ni se’n parlava. El que corria pressa, tal com llavors es deia, era “no criar ganduls”. Aquella brutalitat va enterrar tones de somnis i talent. Ara som a l’altre extrem. Esgotades dones de fer feines tenen fills de vint-i-molts a casa que no se sap ben bé què fan. “No troba res, pobre”, et diuen comprensives.

Segurament és cert que només tindrem ciutadans creatius i crítics si passen per una adolescència: per uns anys en què assagen ser adults sense acabar de ser-ho, i fan de tastaolletes i se la juguen tenint una xarxa a sota. Però pot fer, i està fent, uns grans estralls prolongar-la indefinidament. No és possible madurar si no s’acaba patint en carn pròpia, de manera directa i implacable, l’impacte de no fer-ho. Pot ser bo fer més gradual aquest procés. Sol ser desastrós interceptar-lo amb la sobreprotecció. La teoria resulta tan útil per madurar com per aprendre a anar en bicicleta.Els que no maduren quan toca són com infants trets de la selva massa tard: mai seran el que haurien pogut ser, queden mig salvatges. I viuran en el sord ressentiment de sentir-se estafats: “La vida era això i ningú m’ho va dir”. Per una excepcional maduració tardana hi ha cent foscos naufragis que irradien infelicitat.

Convertir les generacions que pugen en persones responsables i compromeses socialment passa per donar i facilitar moltes coses, però també passa per exigir. El sentiment, més o menys conscient, que si no t’exigeixen res és que no importes, és que no vals, té un paper central en l’aïllament i els comportaments antisocials i (auto)destructius en què acaben desembocant massa fracassos escolars. No és només que el treball dignifiqui, com cantava Serrat, és que el no-treball humilia i mina l’autoestima.

La transició entre estudiar i treballar no pot ser abrupta però un país i una societat fracassen estrepitosament quan accepten com una fatalitat del sistema econòmic que s’obri un parèntesi vital en un moment de màxima vitalitat. Com passa amb l’habitatge, aquest fracàs és el resultat de deixar en mans privades, en mans d’aquest cúmul de renúncies democràtiques que anomenem mercat, un dret fonamental: el dret a tenir una feina que et permeti guanyar-te la vida, et creï la sensació que ets útil i t’ensenyi a treballar quan encara ets a temps d’aprendre’n.

Riure, malgrat tot