Liu Xiaobo més enllà de l’obituari
Si ens fem una idea de Liu Xiaobo partint de No tinc enemics, no conec l’odi -el text que va llegir davant el tribunal que el va jutjar el 2009 i va tornar a llegir Liv Ullmann a Oslo el 2010 en l’entrega del Nobel- no podem deixar de veure-hi un model d’integritat moral i emocional enfront del totalitarisme, però seria una llàstima que aquesta aura de quasi santedat ens amagués el perfil d’un pensament que és menys convencional i, per tant, més estimulant intel·lectualment.
Quan un periodista de Hong Kong li va preguntar l’any 1989 què caldria per transformar la Xina, Liu va contestar: “300 anys de colonialisme. En 100 anys de colonialisme, Hong Kong s’ha transformat en el que avui veiem. Sent la Xina tan gran, caldrien 300 anys. I no tinc clar que amb 300 n’hi hagués prou”. Tot i ser una resposta extrema, provocadora, reflectia creences que Liu va mantenir sempre, irreconciliables amb el nacionalisme però també difícils de digerir per a un pensament d’esquerres. Per a Liu, occidentalitzar-se no era una manera de civilitzar-se: era l’única manera de civilitzar-se. Per això propugnava modernitzar la Xina occidentalitzant-la del tot i renegant de la seva tradició cultural. “Triar una vida humana -deia- és triar un estil de vida occidental”. El seu occidentalisme era prou extrem i acrític per donar suport a Bush en la seva invasió de l’Iraq del 2003 i per ser un fervent partidari de l’intervencionisme militar dels EUA.
I que ningú em malinterpreti: Liu és un heroi i un màrtir de la llibertat d’expressió enfront d’un règim repugnantment autoritari. Però això no el fa modèlic com a pensador ni el fa una bona tria per al Nobel de la pau. Una tria gens innocent: que se serveix del prestigi moral que dona ser víctima d’un poder omnímode per legitimar el bel·licisme més desaforat. De manera no gaire diferent a com es va servir el tardofranquisme del Soljenitsin que denunciava gulags i abonava l’anticomunisme més carca i reaccionari.
El cas de Liu encarna a l’altra banda del mirall la ceguesa amb què alguns intel·lectuals europeus valoraven l’URSS fins als 60. És molt humà que quan et rebel·les contra el que té d’injust i inhumà un sistema, idealitzis el sistema que s’hi oposa. Vagis d’un extrem a l’altre. És el que fa Liu quan diu que “ les grans guerres en què s’han ficat els EUA són totes defensables èticament” o quan culpa els palestins de ser uns provocadors amb Israel. I és també aquesta ceguesa reactiva la que el porta a defensar unes privatitzacions que, en països emergents, solen ser desastroses. Només cal comparar en salut i educació els infants xinesos i indis.
Més enllà d’això, resulta depriment que els mitjans, quan parlen d’ell, no apuntin ni una crítica; que gairebé tots, mimèticament, es limitin a repetir el que diuen les agències. Tenint la llibertat d’expressió que no tenia Liu, no és el millor obituari.
