04/11/2017

Més enllà de les estratègies

2 min

En la complexa partida que és el Procés, sovint no s’entén per què es mou una peça fins al cap de tres jugades. I ho dic sense descartar que, en el comprensible desig de trobar-hi una lògica, atribuïm al càlcul el que és improvisat oportunisme. Després d’haver ridiculitzat l’exili de Puigdemont -que si és covardia, que si és un sainet, que si (Tarradellas dixit ) “en política es pot fer tot menys el ridícul”-, l’empresonament llampec de bona part del Govern ens obliga a reavaluar el que alguns ja havien titllat de “frívola fugida endavant”.

Si és cert que només podem guanyar aquest pols desigual aprofitant l’ímpetu irreflexiu de l’adversari, hem trobat una mina en el tàndem Lamela-Maza. Incrustats en el cor d’una cort monolítica, atiats pels “ A por ellos ”, els dos magistrats s’han oblidat que Europa (i el món) els està mirant. I no serà el primer cop que els despropòsits jurídics i la vulneració de drets processals que en “aquest estat de dret” colen (i fins i tot són aplaudits), topen amb el rebuig més frontal d’una justícia que no té set de venjança. Tal com subratlla Carlos Enrique Bayo a Público, l’ordre de detenció internacional cursada per Lamela -una ordre que no existiria sense la fugida del president- força el cor de la UE a mirar el que voldria ignorar, l’obliga a retratar-se. Si extradeix Puigdemont, la jurisprudència que establirà Bèlgica serà tan aberrant, tan humiliant, que per dur i difícil que sigui -per horrorós que sembli als cínics diplomàtics de torn- li sortirà més a compte plantar cara, i deixar en evidència Rajoy.

Però no hauríem de ser ingenus. Igual com ara podem entendre millor el moviment aparentment erràtic de Puigdemont, alguna jugada que encara s’ha de fer o alguna dada que no tenim (o no sabem valorar) pot acabar donant sentit i intenció a la desconcertant estratègia que sembla seguir l’Estat des de la DUI. D’una banda, un 155 light que ens convoca a eleccions, sense aparents restriccions, d’aquí un mes i mig; de l’altra, una impresentable i totalment desproporcionada ofensivajudicial que, com diu Javier Pérez Royo, fa una intensa pudor de franquisme. D’una banda, donar la veu a les urnes; de l’altra, provocar la més absoluta indignació, i mobilització, d’un ampli front democràtic.

Potser els comicis no seran tan nets com anuncien, potser els efectes del que passa en el votant no són els que ens pensem, potser tenen una bala a la recambra per trastocar-ho tot. Contra aquests potsers només tenim la força de les nostres conviccions. Que tots els nouvinguts, que tots els diferents, que tots els minoritaris ho tinguin clar: a les nostres manifestacions són benvinguts i aplaudits; a les seves, poden haver de fugir per cames. Passi el que passi, mantinguem-nos serens, eloqüents i exemplars en els valors que ens fan civilitzats. I sempre que hi hagi eleccions lliures, votem els que ens deixen decidir què volem ser. La força de la raó avança dialogant i persuadint; la raó de la força només s’obre camí empresonant dissidents.

stats