Nacionalcatolicisme

Deu ser el senyal d'identitat franquista que més perviu, com si la jerarquia catòlica espanyola enyorés amb intensitat malaltissa haver deixat de ser autoritàriament omnipresent en la vida pública i privada del seu ramat.

Com a paraula, té un gens casual paral·lelisme amb el nacionalsocialisme alemany, de qui va ser aliat fins a la seva caiguda, i amb l'altra gran família del règim, el nacionalsindicalisme falangista, que era qui li disputava els favors del dictador.

Però va néixer molt abans: amb la desamortització de Mendizábal i la derrota carlina. Aquests dos traumes expliquen que defensi d'una manera intransigent i fanàtica els privilegis dels rics i el poder central.

Hereu directe de la Inquisició i del tot incompatible amb l'Evangeli, ha mantingut ignorant el poble humil espantant-lo amb flames de l'infern per fer-lo dòcil a l'explotació.

La seva ombra d'ocell sinistre ha sembrat bona part de l'odi visceral que va esclatar en guerra fratricida.

Als anys 60 se'ns va maquillar de tecnocràcia opusdeista, però la seva essència és un feixisme clerical que no és possible homologar amb cap democràcia cristiana per la seva gran al·lèrgia a tot instint de llibertat.

Sent acèrrim enemic de la justícia social, els artistes i els que pensen, tot apuntava que arribaria al segle XXI com a anacronisme esperpèntic, però el revival fonamentalista -en forma de bigotut Aznar o Tea Party- no ens ha permès deixar enrere aquest malson.

I el més trist per als cristians de base catalans, que són tan admirables en molts sentits, és que avui aquesta Espanya de Rouco Varela té una sintonia amb el Vaticà que no sembla que hagi de tenir mai la Catalunya de Casaldàliga.