Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Nocions de diacrítics

Un company de la redacció em va preguntar ahir: "Quin dels dos fos porta accent diacrític, el del verb ser o el del verb fondre?" Superat el desconcert inicial li vaig contestar: "Cap dels dos, per què?"

A ell, com a molts usuaris de la llengua, l'ofuscava la creença que tots els monosíl·labs que s'escriuen igual s'han de distingir amb un accent diacrític. Però la creença és falsa per diversos motius.

En primer lloc, perquè també el posem en mots bisil·làbics com ara dóna/dona o fóra/fora. En segon lloc, perquè, principalment, el diacrític serveix per distingir paraules que són homògrafes però no homòfones, és a dir, que tot i que s'escriuen igual es diferencien pel so de la vocal que porta el diacrític, com ós i os o i be. I, en tercer lloc, perquè la llista de paraules que en porten és tancada i, en part, arbitrària.

El primer que exigeix un diacrític és una vocal tònica. Per molt que l' osset viu i pelut s'escrigui igual que el que escurem al plat, cap dels dos no en pot portar, perquè la o és àtona.

Sempre que pot, prefereix la vocal tancada (nét/net , són/son, etc.), però, excepcionalment, apareix en l'oberta si és una paraula molt inusual -és el cas de mèu (miol) i mòlt (de moldre )- o si les homògrafes són àtones (/ma , pèl/pel o què/que ) o tenen el mateix timbre vocàlic (sòl/sol).

Així doncs, tenim que: a) molts mots que podrien portar-ne no en porten (sa, bec, fos, etc.); b) no sempre marca diferents timbres vocàlics (sòl/sol ); c) no sempre tria la vocal més tancada (mèu/meu).

És, doncs, un punt de l'ortografia en què una certa lògica ens pot orientar però que demana, finalment, fer l'esforç d'aprendre una llista de paraules.

Riure, malgrat tot