Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Òscar Dalmau: Un modern molt antic

Per als que tenim una edat, el seu cognom té regust de campanyes benèfiques i aigua de litines. Veure'l avui presentant La Marató en vigílies de Nadal ens provoca certa nostàlgia i ens fa venir al cap la vella sintonia " Sr. Dalmau, Sr. Viñas, ya comienza la emisión ".

La seva estètica de Minimorris, d'ulleres enormes i pantalons de quadrets, ens transporta a Carnaby Street. La cabellera despentinada li amaga entrades i la camisa, cordada fins a la nou del coll, dissimula que és estret de pit.

Semblaria un espantaocells si una veu profunda i pausada, que ha rescatat de la ràdio dels 60 com el pop català que col·lecciona, no li fes de pal de paller i li donés l'aplom del pallasso de la cara enfarinada.

Vocalitza i timbra tan bé que fa sonar correctes els barbarismes del seu català de la Bordeta. No es força a ser qui no és i protegeix la timidesa amb un estoïcisme irònic que no defuig l'autoparòdia.

Emula la impassibilitat de Keaton per fer riure sense ser el típic graciós. Intenta mostrar-se distant perquè no li notin un fons entranyable de tiet. I amb disfressa de moderniki tapa com pot que la seva ànima fa segles que transmigra.

Massa anys de noctàmbul guionista fan que els ulls de miop no se li acabin d'acostumar als focus. Un superàvit d'enginy i no saber dir que no n'han fet un escarràs polifacètic des del dia que va associar-se a l'incansable Òscar Andreu.

Com tants altres, seria un periodista seriós si aviat no hagués descobert que avui només l'humor pot fer rascades al poder.