Orient

Ve del llatí oriri , que vol dir aixecar-se , com ho fa el sol cada dia en aquest punt. I del càlcul de situar un temple perquè miri a trenc d'alba en deriva orientar(-se) , situar(-se) respecte als punts cardinals i, en general, per no perdre's.

Per a la nostra cultura, és un terme etnocèntric: pren Europa de referència i se n'ha anat allunyant a mesura que els seus exploradors s'hi endinsaven. Però quan arriba al Pacífic es fa extrem, perquè travessant-ne les aigües, paradoxalment, torna a haver-hi Occident.

Que ho pugui ser el Marroc d'un quadre de Fortuny i no Sibèria demostra fins a quin punt és un constructe social on s'hi barregen mites i prejudicis. I és, en aquest sentit, que el palestí Edward Said el fa servir per retratar la mirada imperialista occidental.

Pot inspirar una paranoica desconfiança, com al protagonista del conte de Calders Invasió subtil , o evocar el malèvol Fu Manxú. L'associem a l'erotisme sofisticat d'una geisha i a la fantasia de la llàntia d'Aladí.

Però, sobretot, hi pensem com a saviesa antiga, dels temps en què la influència de les estrelles encara tenia un prestigi immens, i res feia pensar que acabaria convertida en teleporqueria per a insomnes.

Quan el firmament nocturn se'ns va fer invisible amb el Segle de les Llums i l'astronomia va matar l'astrologia, la nostra capacitat d'il·lusionar-nos la vam haver de concentrar en la nit d'avui, la vigília de Reis.

I per això, encara que ho negui Benet XVI, Melcior, Gaspar i Baltasar seguiran sent d'un país que s'anomena Orient, i els regals que els nens es trobaran demà continuaran estant impregnats d'una indefinible olor de camell fatigat.