Passat i futur d’una icona nacional
Cap de Llengua de l’ARADe què ens hauria de servir l’Any Fabra? Sens dubte, per tornar a celebrar una figura que, en paraules de Joan Solà, va ser “providencial i tècnicament admirable” i, segons Josep Pla, “el català més important del nostre temps”. Però seria ben trist, i ben pobre, que es limités a tornar a cantar unes virtuts i un geni que, excel·lint en molts sentits, tenia inevitables límits i mancances. Si Fabra ressuscités quedaria parat de fins a quin punt el seu talent i la seva obra han passat a ser, en molts sentits, indiscutits. O potser no se’n sorprendria tant. De fet, ja en vida va haver de tastar la intransigència d’alguns fabristes quan ell, des de l’exili, pretenia revisar o matisar posicions que, en el clima catacúmbic de la postguerra, havien esdevingut dogmes. Potser l’exemple més paradigmàtic és la concordança del verb haver-hi.
Els millors deixebles de Fabra, els que no hi veuen el Mestre sinó un gramàtic tan professional i racional com perseverant i patriòtic, han sigut sempre conscients que no es pot ser fidel al seu esperit sent totalment fidel a la seva lletra. Per això aquest Any, més enllà d’engruixir la seva hagiografia, també hauria de servir per qüestionar la vigència d’algunes de les seves propostes gramaticals. Fabra, com a bon noucentista, tenia una gran fe en la capacitat d’influir en la llengua des de les elits. Això el va fer ser molt ambiciós: va crear normes sintàctiques que pretenien reinstaurar el català que hauríem parlat sense cinc segles de supeditació a Castella.
Parlem molt del Fabra gramàtic, però sovint obviem fins a quin punt va codificar la llengua -per raons tan legítimes com indefugibles- amb criteris ideològics. I potser, en el centenari de la seva gramàtica més institucional, ja hauríem de poder admetre que, en alguns casos, el pes de la ideologia en la norma ha dificultat la seva assimilació.
Per al futur del català, i del seu llegat, importa molt més respectar el seu vessant polític: el que entén, com ahir va recordar Jordi Ginebra -el comissari d’aquest Any-, que no hi pot haver alliberament nacional sense fer del català la llengua hegemònica d’un país on se’n parlen i se’n parlaran moltes altres.
